Menú
×

Bloc

30.12.2016

Noves il·lusions, velles tensions

Maria Palau
<p><em>Manifestacions de l&#39;1 de febrer de 1976. Convocat&ograve;ria per: &laquo;Llibertat, amnistia, estatut d&#39;autonomia&raquo;</em>, 1976.&nbsp;&copy;&nbsp;Manel Armengol</p>

Manifestacions de l'1 de febrer de 1976. Convocatòria per: «Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia», 1976. © Manel Armengol

L'any 2016 arrencava amb un gerro d'aigua freda. El fotògraf Manel Armengol revelava en una entrevista a la revista digital Report.cat del Col·legi de Periodistes que estava a punt de ser desnonat del seu pis de l'Eixample. Lluny de recrear-se en la seva delicada situació personal i d'implorar ajuda econòmica per sortir del pou, Armengol demanava bàsicament auxili per protegir el seu arxiu. Un arxiu que és el treball de tota una vida i que custodia milers d'imatges que van forjar el nostre imaginari visual de la Transició, com la cèlebre instantània de la cruel repressió policial en una manifestació convocada per l'Assamblea de Catalunya, el 1976. Ironies macabres del destí, Armengol ha tocat fons l'any que s'ha complert el 40è aniversari d'aquesta fotografia que va circular per tot el món. 

Amb el sector amb el cor compungit, l'Arxiu Nacional de Catalunya va reaccionar de seguida i va anunciar que assumia la salvaguarda i la conservació de l'arxiu, que va ingressar a les seves instal·lacions en règim de dipòsit temporal mentre el fotògraf no pogués redreçar la seva situació (se'n va anar a viure a una caseta molt precària de 24 metres quadrats, i aquí segueix). Però quina amargor va deixar aquesta història, quina sensació d'injustícia va provocar el que és un símptoma d'alguns dels pitjors mals que pateix el sector de la fotografia al nostre país. Armengol no és un cas aïllat. Molts autors de la seva generació es queden a la intempèrie quan arriben a la jubilació, i el destí dels seus arxius és molt incert.

Vam començar l'any així, tristos, però el cert és que el curs ens ha acabat donant moltes alegries. La temporada d'exposicions ha estat trufada de grans propostes, sense exagerar del millor que hem vist en museus i centres d'art. Toni Catany a la Pedrera, Vivian Maier a la Fundació Foto Colectania, Bruce Davidson a la Fundació Mapfre, Marianne Breslauer al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Philippe Halsman a Caixafòrum, Manuel Outumuro al Palau Robert... figuraran, sens dubte, en els rànquings de les exposicions de l'any que elaboren els entesos, tot casant conceptes que no sempre s'entenen bé: la popularitat i la qualitat dels continguts. Tampoc li hem fet cap lleig a la mostra d'Humberto Rivas a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, ni a la de Cristina García Rodero a Caixafòrum. Els projectes temàtics i de creació col·lectiva han anat més escassos, però el més ambiciós per la gran quantitat de material que aplegava, La metròpoli en l'era de la fotografia. 1860-2004, un llarg recorregut desplegat pel comissari Jorge Ribalta a La Virreina Centre de la Imatge, ha deixat petjada.

La Virreina ha obert un interrogant aquest any. L'arribada de Valentín Roma a la direcció amb un programa (bon programa, tot digui dit) que eixampla el concepte d'imatge més enllà de la fotografia podria posar punt final a l'esperit que ha tingut el centre els últims anys, amb etapes tan riques com la que va liderar Carles Guerra (ara al capdavant de la Fundació Tàpies, on curiosament ha estampat un segell molt fotogràfic a la pròxima temporada: Allan Sekula, Susan Meiselas...). 

Sigui quin sigui el nou rumb de La Virreina, hi ha una altra institució, en aquest cas privada, especialitzada en fotografia des dels seus orígens que enguany ens ha donat una gran notícia. La Fundació Foto Colectania deixarà la seva actual seu, petita i fora de circuit, i es traslladarà en un local amb el doble d'espai i una situació privilegiada al passeig Picasso. Anotem-ho a l'agenda: a principi de març està prevista la inauguració. Colectania ha gestat el seu projecte a la inversa del que es mal acostuma a fer en el sector cultural, o el que es mal acostumava a fer quan en els bons temps es feien grans inversions en infraestructures sense saber massa de què omplir-les. Durant quinze anys, Colectania s'ha centrat en cos i ànima a consolidar uns continguts i ara farà el salt en un continent que li permetrà incrementar el nivell d'activitat i ser més atractiu per a un públic més majoritari.   

Un any més, però, la normalitat (relativa, desigual, poc atrevida, menys atenta amb els nostres autors... es pot matisar de moltes maneres) amb la que les institucions museístiques públiques i privades programen exposicions de fotografia contrasta amb la minsa presència que té en el circuit galerístic. Tres excepcions per treure's el barret: el diàleg que va forçar la Fundació Setba entre el mestre Francesc Català-Roca i els deixebles Sandra Balcells, Colita, Pepe Encinas, Joan Guerrero, Kim Manresa, Jordi Pol, Leopoldo Pomés, Txema Salvans, Tino Soriano i Andreu Català; l'aposta de la galeria Eude per Pilar Aymerich; i la de la galeria Ana Mas per Xavier Miserachs. Per cert que aquesta galerista amb espai a l'Hospitalet de Llobregat està preparant una futura exposició de Manel Armengol. 

La poca confiança que té el mercat en el mitjà fotogràfic, més enllà dels noms consagrats, s'ha vist compensada amb una iniciativa que fa creure en un altre futur. La primera edició de la fira Utopia Photo Market, a l'espai Utopia 126 del Poblenou, va crear un ambient extraordinari per estimular el col·leccionisme. Els expositors de la fira estaven en mans de 70 fotògrafs de gèneres i tècniques diverses, de manera que, sense intermediaris pel mig, van poder tenir un contacte directe amb els aficionats i els curiosos.  

Però és que durant aquest any que tanquem han passat altres coses excepcionals. Manel Esclusa és el primer fotògraf que ha rebut el premi a l'artista per a la millor exposició (a Eude) que concedeix el sector galerístic català en la gran nit de l'art, la Nit del Galerisme, que se celebra al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). Jordi Colomer ha estat escollit per representar Espanya a la pròxima Biennal d'Art de Venècia (entre el 13 de maig i el 26 de novembre d'aquest 2017). I Carles Fontserè ha tingut un programa commemoratiu, en el marc del centenari del seu naixement, impulsat per la Generalitat. L'Any Fontserè deixa com a llegat principal una visió molt més consistent de la faceta de fotògraf del conegut cartellista republicà. L'exposició que va comissariar Núria F. Rius al Centre Cultural de Terrassa, Carles Fontserè: photocitizen. Els projectes pendents, era enlluernadora perquè es va gestar a partir d'una investigació de material inèdit, un mètode de treball al qual Rius ja ens té molt ben acostumats. Sense recerca difícilment surten bones exposicions que vagin més enllà dels clixés. I la història de la fotografia demana a crits aquestes mirades incisives i inconformistes amb els relats canònics, incomplets i previsibles.

És clar que, en ser un sector tan desestructurat, no és fàcil activar recerques. La dispersió és un dels eterns problemes. D'aquí que iniciatives com Imagina o Clifford siguin tan benvingudes. Imagina és el nou portal d'imatges de la Xarxa d'Arxius Municipals que gestiona la Diputació de Barcelona. Al web s'hi han bolcat de moment 10.000 imatges que van des de l'any 1881 al 2014, però tot just és l'inici d'una eina que de ben segur serà molt útil per als investigadors. Com ho serà indubtablement el directori Clifford, impulsat per l'associació Fotoconnexió. En aquest, s'hi apleguen les persones que van exercir l'ofici o la professió de fotògraf a l'Estat espanyol entre els anys 1839 i 1900. Ja van pels 4.300 registres. Un altre accés en línia que creix és el de la plataforma Fotografia a Catalunya, que va posar en marxa el departament de Cultura el 2015 i que aquest 2016 ha superat el centenar d'autors i ja gairebé frega les 3.000 imatges de múltiples fons i col·leccions del país. 

L'any va començar molt malament, però ha acabat amb una sorpresa ben agradable. La Comissió de la Dignitat i Fotoconnexió han culminat l'operació de rescat del fons fotogràfic de la Guerra Civil de Francesc Boix amb una brillant exposició a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Es completa així un procés que va arrencar amb la localització d'una enigmàtica col·lecció en una subhasta, la compra a través d'una campanya de micromecenatge, la investigació per identificar-ne l'autor/autors, la cessió a l'Arxiu Nacional i, per últim, la difusió. El cas Boix, que també ha agafat forma de llibre, constata l'activisme, ben sovint abnegat, com una de les grans fortaleses del sector de la fotografia.

Maria Palau

Llegir més articles

    Anterior