Bloc

Quan a les primeres dècades del segle XX, la fotografia publicada a diaris i revistes començà a prendre el pols dels carrers i assajà nous llenguatges més enllà del retrat, l'edifici o el paisatge; l'esport va emergir com a un dels seus objectes predilectes. Premsa, fotografia i esport, de fet, van retroalimentar-se de tal manera que, de bracet, esdevingueren tres factors determinants en l'adveniment de la nova cultura de masses. Va ser als camps i a les pistes, als circuits i a les platges, que molts dels primers fotoperiodistes forjaren els fonaments d'un ofici encara titubejant. I alhora, les instantànies de les competicions i les performances dels asos o vedettes publicades als papers, popularitzaren l'esport i el projectaren a una dimensió fins aleshores impensable. L’espectacle massiu estava servit i els repòrters gràfics, empunyant les seves càmeres, foren testimonis privilegiats i promotors del sorgiment de tot aquell nou univers pararreligiós, des del mateix terreny de joc.

El dinamisme inherent a la pràctica esportiva i també les millores tècniques en els materials utilitzats pels professionals, facilitaren el salt cap a una fotografia molt menys estàtica a on el moviment dels cossos començava a tenir un pes específic. Primer a través de la cobertura d'esports com la boxa o el ciclisme, i a partir de la dècada de 1920 amb l'eclosió del futbol, una “dèria nova”  com encertà a definir-lo l'escriptor Juli Vallmitjana. 

Les primeres fotografies d'esports publicades a la premsa daten de finals del segle XIX, i entre els mitjans pioners editats a Barcelona, cal destacar el setmanari Los Deportes (1897-1910), que incorporava gravats i fotografies -sense signar- a la portada i ocasionalment en alguna pàgina interior. La revista va ser fundada i dirigida per Narciso Masferrer, un dels grans promotors de l'esport i la premsa esportiva, a qui devem també el naixement del degà El Mundo Deportivo (1906) o la direcció de la revista Stadium (1911-1930), en què van publicar alguns dels repòrters gràfics d'esports més destacats dels primers temps com Josep Maria Co de Triola, Frederic Juandó, Ramon Claret o Antoni Vela. Fundada per Ricard Cabot, Stadium, pot considerar-se el primer magazín d'esports il·lustrat editat a Catalunya. Orientat a lectors de l'alta burgesia, es presentava com a “Revista Ilustrada de Sports y Sociedad” i, a més de la portada, oferia setze planes farcides d’imatges. 

Veient que el tema interessava cada cop més, capçaleres de prestigi com La Ilustració Catalana, a partir de 1910, amb Josep Maria Sagarra, Enric Castellà o Frederic Ballell, i el quotidià El Dia Grafico, a partir de 1914, amb Josep Badosa i Joaquin Soler, començaren a publicar fotografies d'esports a les seves pàgines.

Tanmateix, l'aparició del setmanari La Jornada Deportiva (1921-1925) va suposar un salt qualitatiu importantíssim. Impulsada, entre d'altres, per Josep Antoni Trabal aquesta nova publicació volia, segons els seus propis mots “resistir la comparació amb Europa” i es caracteritzà per l’ús de la imatge com a principal reclam. Les seves cobertes amb espectaculars fotografies i les seves cèlebres “Notas Gráficas” a l'interior, que presentaven un recull de la jornada esportiva del diumenge, amb desenes d'instantànies obra d'alguns dels fotògrafs més importants del període com Domínguez, Gaspar, Claret, Escuder, Colomé, Maymó, Bert, Casas o Rovira, van convertir-la en la gran referència als quioscos. Aquest mitjà exemplificà les tendències modernitzadores de la premsa a inicis de la dècada dels 20, tant pel que fa al contingut estilístic com a l’aspecte formal. Fou dirigit per Josep Torrens fins el 1923, i a partir d'aquell any, es transformà en diari durant un curt període, sota la direcció del periodista esportiu Isidre Corbinos.  

La premsa d’informació general, animada per la demanda existent, s’abocà a la fotografia esportiva, i com més espectacular millor. Així es desprèn d'una carta enviada des de l’ABC a Josep Brangulí, el seu corresponsal a Barcelona, el desembre del 1922: “A partir de esta fecha vamos a cuidar mucho la información gráfica de asuntos deportivos. Por lo tanto, rogamos a Vd. encarecidamente que no deje de enviarnos fotografías de esta clase siempre que tenga el suficiente interés y con la mayor urgencia posible para que no pierdan el carácter de actualidad.”

D'entre els reporters destacats durant aquells primers anys de fotoperiodisme esportiu,  cal esmentar un pòquer de noms: Josep Maria Co de Triola, Josep  Gaspar, Gabriel Casas i Ramon Claret.

Co de Triola (1884-1965), va ser un cas de sportmen integral que practicà, difongué i retratà l'activitat esportiva, a més de participar de l'incipient associacionisme periodístic, ja que el 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Periodistes Esportius, entitat que presidí entre el gener de 1919 i el desembre de 1926. Amant de l'excursionisme, l'espeleologia i el motor, fou corresponsal de Los Deportes, impulsor del magazine Stadium, on col·laborà des dels inicis, i signatura habitual a La Jornada Deportiva. Pel que fa la premsa diària també fou redactor d’esports de La Veu de Catalunya, diari on també hi va publicar diversos articles sobre fotografia. 

Josep Gaspar (1892-1970), personatge avui semi-oblidat, va ser una de les primeres estrelles del reporterisme gràfic a casa nostra. Format a la prestigiosa casa Gaumont va alternar fotografia i cinema des dels inicis de la seva carrera. Com a repòrter va cobrir tota mena d'esdeveniments  d'actualitat, per a diaris i revistes editats a Barcelona i Madrid, i en el camp específicament esportiu va esdevenir el fotògraf de referència durant els anys daurats de La Jornada Deportiva. Va ser l'autor de bona part de les portades del setmanari i les seves fotografies, van arribar a comercialitzar-se en postals i llibres monogràfics on s'utilitzava el seu nom com a reclam publicitari. Als combats de boxa, les proves d'atletisme, els partits de futbol, les curses ciclistes o la natació, la seva experiència cinematogràfica l'ajudava a trobar sempre, movent-se d'un lloc a l'altre,  llençant-se al terra si calia, els millors llocs i moments per prèmer el disparador. 

Gabriel Casas (1892-1973), en canvi, va esdevenir fotògraf d'esports gairebé a contracor. Després d'uns inicis professionals plens de dubtes, i en temps de dificultats, va fer del reportatge gràfic esportiu el seu modus vivendi, a través de l'agència Foto-Sport, que fundà amb el seu col·lega Joan Rovira l'any 1923. El tàndem treballà cobrint l'actualitat barcelonina fins el 1930, quan Rovira morí sobtadament. Gràcies al seu immens talent amb la càmera, Casas, que col·laborà a La Jornada Deportiva i l'Esport Català, entre d'altres, va impressionar algunes instantànies inoblidables, especialment dels partits del Futbol Club Barcelona durant els anys en què l'equip va començar a guanyar títols i també deixà excel·lents retrats -una de les seves grans especialitats- de vedettes com el futbolista Josep Samitier o el boxejador Josep Gironés.

Ramon Claret (1887-1965), per la seva banda, fou un dels mestres de successives generacions de reporters gràfics esportius, des de la primera imatge publicada, signada a Stadium el 1912 fins a la darrera, a El Mundo Deportivo, l'any 1961. Gran nedador i també practicant del rem i la vela, Claret va començar com a “negre”, servint fotografies d'esports a Merletti i Brangulí, i a poc a poc va anar fent-se un nom entre els professionals del ram. El 1920 va fundar una prolífica societat amb Joan Bert, amb qui cobrí  tota mena de proves esportives i també s'associà durant un parell d'anys amb Josep Gaspar, monopolitzant les pàgines de La Jornada Deportiva. Va ser la càmera de referència de El Mundo Deportivo, a on treballà durant dècades. 

Són només alguns noms d’entre molts possibles, - Juandó, Pérez de Rozas, Mateo, etc.- ja que l’esport, en els primers temps del fotoperiodisme barceloní va ser una autèntica escola i una via per a guanyar-se la vida, transitada, en un moment o altre, per bona parts dels repòrters que treballaren a la ciutat abans de la Guerra Civil.

Andrés Antebi. Observatori de la Vida Quotidiana

LLEGIR MÉS ARTICLES