Bloc

Imatges reals d’una comarca imaginada

És un fet ben memorable que una associació arribe a complir 100 anys. I encara més si la principal  finalitat de l’entitat és l’ajuda mútua. El Montepío de  fills del Maestrat a Barcelona (amb secció local a Terrassa) els complirà l’1 de novembre d’enguany. Us podeu demanar: i per què es va crear aquesta associació? Doncs per a suplir la inseguretat que tenien els treballadors i que no era coberta per l’estat com ara ho fa la seguretat social ni per les companyies asseguradores. És a dir, era fonamentalment una mutualitat d’assegurança de treballadors (cobria la malaltia, l’accident, el naixement i la defunció; i posteriorment també va cobrir la invalidesa i les malalties llargues).

Sobretot a Barcelona i al Vallès van arribar nombrosos ciutadans dels Ports que van haver deixar la comarca perquè, d’una banda, després de la Primera Guerra Mundial van tancar algunes fàbriques tèxtils importants i, de l’altra, la producció agrícola i ramadera no permetia que hi subsistira tanta població. Es calcula que només a Terrassa van emigrar entre dos i tres mil persones dels Ports i el Montepío hi va arribar a tindre 522 associats el 1966.

El 1937 el Montepío es va separar de Barcelona, se’n van canviar els estatuts però en va mantindre el nom. El 1991, va deixar de fer de mútua i ara sí que en va canviar el nom a Associació Cultural «el Maestrat» de Terrassa. Amb motiu del centenari han volgut tirar la casa per la finestra: s’ha editat aquest catàleg i s’ha organitzat la present exposició fotogràfica a Morella i, al setembre, viatjarà a Terrassa. També al setembre es farà una excursió a Morella, a Sorita i al Santuari de la Balma. I el 25 d’aquest mateix mes se celebrarà la missa i el dinar de germanor. També s’editaran dos llibres: un és una crònica dels 100 anys de l’entitat, de Manuel Beser Jordà, que recull i analitza els esdeveniments històrics i socials i, l’altre, de Laura Daví Carbonell, aplega diferents imatges de la indumentària de la Marededéu de Vallivana. També actuarà el grup Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries, que, per cert, tenen una excel·lent cançó sobre els moriscos forçats a marxar de les terres de l’Ebre.

L’origen del mont de pietat a Catalunya es remunta a les confraries dels francesos del segle XVII. Ens podem imaginar com se sentien els qui van emigrar a principis del segle XX? Segur que desemparats, aïllats, quan s’assentaven en un suburbi i havien de passar el dol migratori. Tenien tots les necessitats de seguretat material, d’una xarxa social i de solidaritat mutualista (per això el Montepío també es coneix com la Germandat) que els permetera incorporar-se amb èxit a la nova societat. Una bona part dels qui van emigrar de la nostra comarca eren treballadors qualificats del tèxtil, fet que els va permetre tindre unes condicions de treball no tan roïnes com les d’altres. Així, la Germandat tenia la funció de mantindre els vincles entre els immigrants dels Ports, que els garantia l’ajuda mútua i la solidaritat. I facilitava l’arribada d’altres persones de la nostra zona. En definitiva, és la connexió del  flaó, d’una primera interpretació del títol de la mostra.

Flaó Connection

.

La creació d’entitats d’ajuda va ser habitual en l’inici del segle XX a Catalunya i també, concretament, a Terrassa, els immigrants portencs, com a col·lectiu, es posen al mateix nivell que els aragonesos, els andalusos, etc. Perquè la connexió del  flaó funciona. Però el fet més excepcional és que l’entitat que van fundar encara perdure actualment. També és excepcional que una persona siga capaç de mobilitzar-ne tantes com ha fet Julio Carbó per a aquesta exposició. Encara que, si ho pensem bé, ell ja ha organitzat publicacions i exposicions d’encara més envergadura, com la recent 1dia1foto: 31 Fotògrafs, 365 dies, Catalunya 2014. Ara ha pretés fer un recorregut visual al llarg de la història de la fotografia la comarca dels Ports: des de la primera imatge, datada al voltant de 1870,  fins a l’actualitat. Aquest recull és gairebé coetani a la trajectòria de l’Associació Cultural del Maestrat a Terrassa. Hi ha triat 17 fotògrafs (perquè la comarca té 17 pobles) que aporten al voltant de dos centenars d’imatges que ens la mostren amb retrats de la gent, de les tradicions, dels paisatges, dels oficis, etc. Cada fotògraf hi presenta les seues creacions amb el seu talent, amb la seu mirada, amb la seua tècnica, però, sobretot, amb el cor i l’ànima de qui estima la seua terra. Hem de destacar, com a fet curiós, les tres generacions de fotògrafs de Vilafranca, coneguts amb el nom de “Gaches”, que han fet fotografies professionalment des del 1944  fins a l’actualitat.

Si volem afinar més la interpretació de la connexió del  flaó, ens podem preguntar: si als pastissets els veïns aragonesos en diuen tortas de alma i Vázquez Montalban, a Los mares del sur, escriu que el  flaó és l’esglaó superior de tots els pastissets dels Països Catalans; el  flaó és més que l’ànima? I ja que estem d’aniversaris hem de recordar que enguany fa 700 anys que va morir Ramon Llull, que va escriure la primera referència que tenim de la paraula  flaó: en el Llibre d’Evast i Blanquerna, redactat entre 1283 i 1285, Aloma, mare de Blanquerna, va donar al seu  fill “ans que anàs a l’escola de matí carn rostida, e depuix li donà un  flaó que menjàs en l’escola si li venia sabor de menjar”.

És el  flaó una al·legoria del Montepío? És la pasta que embolcalla el brull delicat que són les persones? Són el sucre i la canyella el mite del retorn, els vincles emocionals i els records idealitzats d’un lloc inexistent des del moment en què se’n van anar? Miguel Fernández (2005: 15) expressa molt bé aquesta edulcoració.

"Es tracta de la construcció d’una memòria comuna - La construcció de la folklorització. L’establiment, gairebé fetitxista, d’icones, símbols, tradicions i folklore fora del lloc on van emergir; i la despossessió de qualsevol “intromissió” desvetlladora, acostumen a enfortir el sentiment de pertinença a una comunitat imaginària. Aquesta comunitat, en tant que imaginària, ofereix només conseqüències positives a qui s’hi adscriu, davant una altra comunitat freqüentment hostil (la dels “autòctons”) mitjançant la reelaboració dels mites i arquetips propis del lloc d’origen acuradament netejats de tot element distorsionador. L’oblit forma part de la nova memòria col·lectiva."

Només els qui han emigrat saben que n’han hagut de passar més que el cànem. I un pseudoemigrant, com qui escriu, intenta, maldestrament, fer-se’n una idea. Les imatges de l’exposició ens mostren aquesta terra real que van haver d’abandonar.

Ernest Querol. Universitat Oberta de Catalunya

Del 14 d'agost al 1 de novembre l'exposició estarà a la sala del Consell de l'Ajuntament de Morella.

Del 24 setembre al 23 octubre l'exposició estarà a l'espai fotoclub del Centre Cultural de Terrassa.

Els fotògrafs que participen en l'exposició per ordre cronològic són:

Luís Cruella i germans, José Pascual, Foto-Vídeo Prades, Vicente Franco, Fotos Molinos, José Luís Tripiana, Salvador Rabaza, Eduardo Manero, Manel Bellver, José Ramón Gil, Pili Membrado, Julio Carbó, Miquel Garcia-Donas, Santiago Ripollés, Lluís Puig, Miquel Ángel Troncho i Rafa Ruiz.

LLEGIR MÉS ARTICLES