Fotografia a Catalunya
Menú
×

Bloc

18.02.2016 — 12:15

Joana Biarnés. El rostre, l’instant i el lloc

Oriol Bosch Bausà. Museu d'Art Jaume Morera

John i Paul (The Beatles). 1965. Hotel Avenida Palace. Barcelona © Joana Biarnés

D’uns temps ençà vivim un renovat interès per recuperar i posar en valor molts dels noms que han protagonitzat la història de la fotografia al nostre país. Així ho demostren l’eclosió de noves investigacions, publicacions i exposicions presentades en els darrers anys arreu del territori, un fenomen que, per una banda, ha permès al gran públic descobrir personalitats extraordinàries fins avui anònimes, i per l’altra, ha revelat als especialistes que la realitat de la nostra fotografia sempre ha estat més rica i polièdrica del que ens havíem pogut imaginar. D’entre les figures rescatades recentment de l’oblit, destaca especialment el cas de la Joana Biarnés (Terrassa, 1935), pionera de la fotoperiodisme a Catalunya, exemple paradigmàtic de la necessitat de continuar insistint en la revisió sistemàtica, recuperació, salvaguarda i difusió de la fotografia catalana com un dels elements més preuats i internacionalitzables del nostre patrimoni.

El Museu d’Art Jaume Morera de Lleida presenta fins al proper 20 de març la mostra Joana Biarnés. El rostre, l’instant i el lloc, la primera exposició individual dedicada a qui va ser una de les primeres fotògrafes que va aconseguir professionalitzar-se com a fotògraf de premsa a l’Estat. Comisariada pels professors de la Universidad Complutense de Madrid Mónica Carabias i Francisco José García Ramos sobre una selecció del fotògraf Cristóbal Castro i produïda per l’Ajuntament de Terrassa, aquesta exposició es va poder veure per primera vegada a la Sala Muncunill de la ciutat del Vallès Occidental la tardor de 2014, pocs mesos després que la Generalitat de Catalunya atorgués la Creu de Sant Jordi a la fotògrafa terrassenca en reconeixement a la seva trajectòria. Tanmateix, no es tracta d’una exposició retrospectiva, sinó d’una mostra centrada en el seu treball com a reportera gràfica durant les dècades dels anys seixanta i setanta. En concret, es tracta d’un recull de setanta fotografies en blanc i negre positivades per a l’ocasió a partir dels negatius originals de l’autora, la majoria de les quals van ser publicades a la premsa de l’època, com ara al setmanari ¿Por Qué?, les revistes Ondas i Semana o fonamentalment als diaris editats a Madrid Pueblo i ABC, periòdics d’àmbit estatal en què Biarnés va treballar. 

Un conjunt que ofereix al visitant l’oportunitat d’exercir una doble lectura profundament suggestiva. En primer lloc, permet endinsar-se en el testimoni personal de la fotògrafa, una figura d’un caràcter vital i tenaç, encara avui intacte, que ens parla d’algú capaç de superar els obstacles i els estereotips imposats per la cultura patriarcal del franquisme que relegava les dones a l’àmbit domèstic i vetava el seu accés en sectors professionals tradicionalment dominats per homes. Joana Bairnés, fou, en efecte, una de les primeres dones que s’obrí pas en un món d’homes. Encara que va realitzar estudis a l’Escola de Periodisme, es va introduir en el món de la fotografia gràcies al seu pare, Joan Biarnés, corresponsal gràfic de diversos diaris esportius i amb qui Joana va començar a treballar durant els anys cinquanta. La constància i la lluita contra tota classe de dificultats –com quan un àrbitre va aturar un partit de futbol entre el Barça i l’Espanyol tan sols pel fet de ser al camp exercint la seva feina de periodista esportiva– va permetre Biarnés independitzar-se i aconseguir bastir la seva pròpia trajectòria professional, carrera que s’estengué al llarg de trenta-cinc anys, període en què va treballar com a reportera gràfica en diaris -principalment a la redacció del diari Pueblo (1963-1972)- i agències, exhibint un estil personal i una polivalència de registres que abracen àmbits tan diversos, a més de l’esportiu, com el reportatge social, la fotografia de societat, el món del cinema, la música o la moda. El 1975 fundà, conjuntament amb el seu marit, el també periodista Jean Michel Bamberger, l’agència Sincro Press i malgrat els anys de feina ininterrompuda una dècada més tard decideix retirar-se del reportatge gràfic pel malestar que li provocava l'estil groc que havia tenyit llavors la professió. Després d’obrir i regentar durant vint anys el reconegut restaurant Ca Na Joana a Evissa i de tres dècades apartada de la fotografia, la seva figura es començar a recuperar públicament, gràcies a diverses iniciatives com aquesta interessant mostra o l’imprescindible documental Joana Biarnés, una entre tots (2015) d’Òscar Moreno i Jordi Rovira, realitzat mitjançant un projecte de micromecenatge i en què la protagonista ofereix el seu testimoni en primera persona.

Però més enllà d’aquest valuós testimoniatge, podem llegir a la vegada l’obra de la fotògrafa. En aquest cas, una tria d’imatges que se’ns presenta no només com el mirall d’una època determinada que es manifesta a partir d’un variat catàleg de personatges i situacions que van protagonitzar la vida pública espanyola durant les dècades del desarrollismo franquista, sinó com un exemple de l’estil personal de Biarnés, caracteritzat per un enfocament proper i sensible a la realitat dels subjectes representats. En aquest sentit, predomina en l’exposició, el gènere del retrat, sempre en el seu cas, exercit des d’una sorprenent intimitat i complicitat que atorga a les seves fotografies un grau inèdit d’emotivitat i sinceritat. Prova d’això, són, per exemple, el cèlebre reportatge en exclusiva sobre l’estada dels Beatles a Barcelona o bé les sèries de retrats de grans personalitats del món de la cultura i l’espectacle presents a la mostra. De fet, cada fotografia revela, en certa manera, una petita part de l’extrovertida i afable personalitat de la fotògrafa, una d’aquelles persones que captiva tant o més que la seva fotografia sempre que algú té l’oportunitat de conèixer-la per primera vegada. És potser aquest reconeixement a la seva singularitat, el que la situa com l’autora d’uns dels treballs més destacats del fotoperiodisme de l’època, conjuntament amb l’obra de Pilar Aymerich i Colita, aquesta última, pionera també en difondre l’obra de Biarnés en incloure-la en l’exposició Fotògrafes pioneres a Catalunya que va comissariar juntament amb Mary Nash el 2005 al Palau Robert. És per això, doncs, que cal reivindicar la figura de la Joana Biarnés així com la resta de fotògrafes que, abans i després, des de la seva experiència, creativitat i subjectivitat personal, es presenten com a referents i testimonis imprescindibles de la nostra memòria i identitat col·lectiva que cal rescatar de l’oblit i difondre com a part ineludible del nostre patrimoni. El fet que aquesta sigui encara avui una assignatura pendent no és res més que un estímul per posar-se a la feina i continuar treballant com abans millor.

Oriol Bosch Bausà

Museu d’Art Jaume Morera

LLEGIR MÉS ARTICLES

Anterior
Següent