Fotografia a Catalunya
Menú
×

Bloc

11.01.2016 — 17:05

La Tribuna, el primer diari gràfic català

Teresa Ferré. Observatori de la Vida Quotidiana

Portada del diari La Tribuna. Dimecres 10 d'abril de 1912 © Arxiu Històric Ciutat de Barcelona

El 1904, un diari va fer un gest pioner en el camp de la imatge: il·lustrar les seves pàgines només amb fotografies. Era l’anglès Daily Mirror, fundat un any abans pel magnat de la premsa Alfred Harmsworth per al públic femení, i transformat ràpidament en diari il·lustrat per tothom. La fórmula funcionà i el seguiren L’Excelsior a França (1910) o Illustrated Daily News a Nova York (1919), que en pocs mesos canvià el nom per Daily News.

La primera experiència a la premsa catalana fou matinera, perquè s’inicià el 1911 quan La Tribuna, un rotatiu fundat el 1903, fou adquirit per Joan Pich i Pon. Fins llavors, aquest diari escrit en castellà i de tendència liberal, no duia cap fotografia, només ocasionalment incloïa algun dibuix.

La primera referència a un peculiar “fotògraf” és del 1905 quan a la secció de periodicitat dubtosa “Gente Conocida” il·lustrada amb caricatures,  se signava “Bagaria de Paturot, fotógrafos”. A partir d’aquest any i fins 1911 els dibuixos es publiquen molt aïlladament fins el punt que poden passar mesos sencers sense que n’aparegui ni un.

El canvi fou espectacular perquè la portada es dissenyà amb fotografies, fins i tot a pàgina sencera, a més d’algunes a l’interior. L’aposta estava clara: fomentar la informació gràfica “universal”;  prova d’això és que molts de dies les imatges no eren de Barcelona, ni tan sols de Catalunya. 

Si ens fixem en els fotoperiodistes que hi van treballar, cal destacar que des del principi se signa amb el nom i l’afegitó “de La Tribuna”. Durant els primers mesos els fotògrafs són dos, Josep Brangulí i Josep Maria Sagarra i per a les imatges estrangeres apareix la signatura Baguñá i Cornet, detall que ens fa pensar en què aquest taller de gravats treballava com una agència. Però durant el transcurs del 1912 es consolida una firma, Vidal,  fins que al novembre José Vidal marxa a Madrid, on hi continuà com a corresponsal fent fotografia d’informació general i convertint-se en un dels professionals que realitzaven el seguiment de la família reial.

El mataroní Joaquim Soler Moreu agafà el relleu i al llarg de dos anys fou el titular del diari cobrint la informació de Barcelona i, ocasionalment, dels racons de Catalunya si ho exigia l’actualitat i amb la llegenda “de nuestro enviado especial”. El dia 2 de març de 1914 treia el nas Josep Badosa amb unes fotografies d’una corrida de toros i, en poc temps, també afegiria el nom del diari a la firma, però de moment només dedicant-se a la imatge taurina. Quan a finals d’aquell any Soler deixà el fotoperiodisme per centrar-se en la carrera cinematogràfica que el portà a l’èxit, Badosa esdevingué l’amo i senyor.

La Tribuna també tenia col·laboradors habituals. A més del corresponsal a Madrid, les signatures més freqüents són Argilaga (Terrassa), Casaña (Sabadell), Vallvé (Tarragona),  Barberà i Massip (València), Sánchez Pando (Sevilla) o Lázaro (Marroc i Melilla). I en l’àmbit de la informació estrangera dominen Meurisse, des de París, i Trampus. Cap d’aquests noms, però, no porta l’afegitó del nom del diari a les imatges.

El negoci anava tan bé que el setembre de 1913 canviava de local perquè es feia realitat el llançament de El Día Gráfico, un diari de matí amb la mateixa filosofia que havia anunciat a bombo i plateret periòdicament des d’abans de l’estiu. I va passar que el nouvingut acabà eclipsant La Tribuna, tant als quioscos de l’època com als llibres d’història de la premsa dels nostres dies. El 1919 Pich i Pon se’l va vendre i quan tornà a circular dos anys més tard ja no duia cap fotografia. Durant aquest període gràfic cal mencionar que va canviar temporalment de nom, i entre l’1 de novembre de 1914 i el 21 de març de 1915 es titulà La Tribuna de Barcelona.

Mentre van conviure els dos diaris els fotoperiodistes de la casa treballaven per ambdues publicacions i, més tard, per a les que als anys 20 va crear la mateixa empresa, Publicaciones Gráficas S.A. Un aspecte força remarcable és que en general les fotografies van signades; són molt pocs els moments en què no és així, i acostuma a succeir amb imatges de l’estranger i relacionades amb la Gran Guerra.

Pel que fa al disseny i el format semblaria que La Tribuna fos el camp d’experimentació de l’empresa. Per exemple, des del gener de 1914 la portada varia i la fotografia es redueix una mica perquè conviu amb text d’articles i  alguna esquela, anunci comercial o totes dues coses, maneres bàsiques de finançar la premsa en un context general que comença a caminar cap al negoci. A partir d’agost, en esclatar el conflicte bèl·lic, un nou element gràfic s’obre pas en detriment de la fotografia: el mapa, prehistòria de la infografia actual.

Un dels canvis més destacables i alhora més efímer va tenir lloc a finals de març del 1915. El dia 22 la capçalera havia canviat el disseny i jugava amb una part en color vermell. Aquest experiment cromàtic s’aplicà en vermell, blau i verd a diferents fotografies durant els dies posteriors. Però a principis d’abril ja es tornava al blanc i negre, mentre que el vermell de la capçalera duraria fins l’any següent, moment també en què la fotografia torna a ocupar en solitari la coberta fins al mes de setembre, quan es produí un canvi radical.

De cop i volta La Tribuna reduí el seu format a mida revista, la coberta la reservà a una sola fotografia (excepcionalment un dibuix i sempre relacionat amb la guerra), augmentà les pàgines a setze (vint-i-quatre els diumenges) i les dobles centrals també foren reservades a la imatge, a més d’una altra d’interior. En definitiva, que s’inspirà en el madrileny ABC, els orígens del qual no els relacionem amb la idea de diari gràfic per diversos motius, com ara que és un projecte sorgit de l’èxit de Blanco y Negro (1891), el setmanari pioner de la mateixa empresa; perquè des de la seva fundació el 1903 passà per diferents proves de periodicitat, quinzenal i setmanal, fins que es va convertir en diari; i també perquè el format era de revista des de l’origen. Tot i la diferència formal respecte la resta de diaris d’arreu de l’Estat, ABC s’obria pas, per tant  no és gens estrany que La Tribuna en prengués nota i l’imités. L’aposta, però, no va aconseguir enlairar la capçalera barcelonina. 

Així doncs, entre 1911 i fins setembre de 1919, La Tribuna fou el primer diari gràfic publicat a Catalunya. Com que  estem parlant d’un rotatiu de la tarda, en els temes retratats abunden les informacions més populars, per exemple les festes tradicionals i els esports, a més de les curiositats i avenços d’arreu del món. Evidentment tenen força presència els toros i espectacles, entre els quals destaquen les representacions teatrals, especialment a partir de la meitat de 1914 quan les imatges taurines van a la baixa, possiblement perquè des del 2 de març El Día Gráfico comptava amb una nova secció il·lustrada titulada “Toros y toreros”. Tot i la constància d’aquests temes lleugers, com les inevitables fotografies dels banyistes a la platja cada estiu o la carrossa més destacada de la rua del Carnestoltes, l’actualitat s’imposava: accidents espectaculars (portada de Badosa de l’1 de setembre de 1916 sobre accident de tren a Mataró) o algun fenomen meteorològic destacable (portada i interior de Soler d’una nevada a Barcelona el 16 de gener de 1914).

Menció a banda mereix la cobertura gràfica de la Primera Guerra Mundial per la importància i presència sostinguda que té al llarg dels anys, Les primera fotografia és del 5 d’agost de 1914 a la pàgina 5, d’un paisatge amb un avió al fons i, al dia següent ja a portada, uns soldats d’infanteria serbis desfilant. La confecció de mapes restà espai a la fotografia, que el recuperà a mesura que avançava el conflicte. Cal destacar que moltes cobertes d’aquests anys es realitzen amb una sola fotografia d’algun aspecte o personatge de la guerra i no és fins al 1917 quan apareixen escenes en forma de dibuix, tant a la portada com a doble pàgina interior. Quan parlem de fotografia de guerra, però, hem d’oblidar la iconografia amb què relacionem un conflicte actualment, perquè en aquells anys encara s’estava construint. Per exemple, la violència i el rastre de la destrucció només s’aprecia a través de les fotografies de runes; la primera que hem localitzat d’aquest tipus és del dia 25 de setembre de 1914 i il·lustra una illa de cases de Charleroi després d’una batalla. I només hem vist la mort en una fotografia de les dues de la portada del 28 de maig de 1916: a la part superior uns soldats alpins a les trinxeres es retraten darrere el cadàver d’un company que sembla que estigui dormint; mentre a sota uns soldats italians es troben en plena trinxera. La resta són fotografies d’alts comandaments, de vida quotidiana al front, d’avenços tècnics o paisatges com el del 17 de març de 1916 quan un plàcid bosc desert ens informa de la lluita que es desenvolupa a Verdun. La cobertura de la guerra es va fer a través de les firmes, Branger, Meurisse i, en menor presència, Hofer i Rol.

Teresa Ferré. Observatori de la Vida Quotidiana

LLEGIR MÉS ARTICLES

Anterior
Següent