Menú
×

COPS DE GENT DAVANT LA CÀMERA

Andrés Antebi, Teresa Ferré, Pablo González

Sobre l'exposició
Exposició virtual

COPS DE GENT DAVANT LA CÀMERA

Andrés Antebi, Teresa Ferré, Pablo González

Endavant

Quan els fotògrafs, entre les acaballes del segle XIX i principis del XX,   començaren a explorar nous llenguatges i mirades més dinàmiques, baixaren de l'estudi als carrers i s'aventuraren en les possiblitats que obria el reporterisme gràfic. Allà, al carrer, trobaren en l'emergència de les multituds en acció un dels seus principals reclams. Càmera en mà o carregant els seus feixucs equips, els proto-repòrters van començar a prendre el pols dels batecs de la vida urbana, ja fossin festes populars, enterraments, desfilades o manifestacions reivindicatives. Cops de gent que excerciren en aquells primers cronistes una fascinació i una influència que en molts casos determinà el decurs de les seves carreres professionals.

De la càmera al laboratori i d'allà a les rotatives, el registre fotogràfic d'aquestes activitats extraordinàries a l'espai públic va començar a ser tema recurrent a les pàgines de la premsa gràfica durant les primeres dècades del segle XX, justament en el temps en que aquest negoci es consolidava, milloraven les tècniques d'impressió, proliferaven els setmanaris gràfics als quioscos i el públic s'interessava cada cop més per la imatge fotogràfica.

Les fotografies de les multituds protestatàries als carrers, un dels símbols de l'adveniment de la cultura de masses,  funcionaren no només com a elements informaitus sinó també com a potents amplificadors propagandístics de les reivindicacions populars, o bé, al contrari, com a element provatori contra els manifestants, que justificava la repressió política.

Aquesta exposició vol explorar com van ser, en el cas de Barcelona, aquelles primeres manifestacions reivindicatives fotografiades i glosar també els artífexs -molts d'ells del tot desconeguts- d'unes instantànies que ja formen part, pas a pas, crit a crit, de la nostra memòria col·lectiva. 

Comissariada per

Andrés Antebi, Teresa Ferré, Pablo González

L'Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ) és un col·lectiu independent i transdisciplinar co-dirigit per l'antropòleg Andrés Antebi i l'historiador Pablo González, que treballa des de l'any 1999 en projectes de recerca històrica i etnogràfica a la ciutat de Barcelona. El seu objectiu principal és combinar les eines pròpies de la investigació social amb la potència evocadora de les arts gràfiques i visuals. En els darrers temps, els seus treballs exploren temes tan diversos com la història del reporterisme gràfic, les mobilitzacions ciutadanes, les petjades colonials a Barcelona o la construcció de la memòria històrica dels barris des dels fons fotogràfics domèstics. 

Llegir més

Proclamació de la I República a la Plaça de Sant Jaume. La Ilustración española y americana, 8 de març de 1873. (AHCB)

Llegir més

Primer de maig de 1890. La Ilustración española y americana, 8 de maig de 1890. Ilustració de fotografies de Juan Puiggarí. (AHCB)

Primer de maig de 1890. La Ilustración española y americana, 8 de maig de 1890. Ilustració de fotografies de Juan Puiggarí. (AHCB)

En les darreres dècades del segle XIX, quan es van començar a registrar aplecs multitudinaris als carrers de Barcelona, el gravat dominava les pàgines de la premsa gràfica i les informacions sobre aquests esdeveniments -que ben aviat captaren l'atenció de les capçaleres- s'il·lustraven a través de les diverses tècniques que permeten dibuixar una imatge sobre una superfície rígida. La fotografia començava a comparèixer tot i que molt tímidament, i gairebé sempre com a element accessori, ja que servia com a model pels dibuixants de torn. És per això que durant aquest període és molt habitual trobar, al peu dels gravats, signatures que expliciten que estan fets “de fotografies” o “a partir de fotografies”. Per a la major part de publicacions encara era impossible tècnicament reproduir en sèrie sobre el paper les instantànies impressionades sobre les plaques de vidre.

“Digueu-li al capellà que si no posa les vuit li cantarem les quaranta”. La Campana de Gràcia, 3 de maig de 1890, portada. (AHCB)

Tot i que entre el 1885 i 1890 alguns setmanaris van començar a publicar reportatges fotogràfics -tot un esdeveniment- no tenim constància que existeixi cap fotografia de l'1 de Maig de 1890, quan es va celebrar a Barcelona la primera manifestació obrera de la seva història. Milers de treballadors es van aplegar als carrers seguint la consigna “Proletaris de tots els països, uniu-vos!” i responent a la resolució del I Congrés Internacional Socialista, reunit el 1889 a París, que cridava a mobilitzar-se per reclamar la reducció de la jornada laboral a vuit hores. Neixia una de les tradicions obreres més arrelades,  el Primer de Maig, i alguns dels il·lustradors habituals de les revistes gràfiques més importants en deixaren constància.

Portada de La Vanguardia, 3 de maig de 1890. (AHCB)

Manifestació a la plaça de Sant Jaume per demanar la revisió del procés de Montjuïc. L'Esquella de la Torratxa, 18 de febrer de 1898. (AHCB)

Llegir més

La ciutat, els carrers i les multituds començaren a aparèixer fotografiades a les pàgines dels setmanaris gràfics barcelonins durant els darrers anys del segle XIX. Gràcies a les possibilitats que oferia el fotogravat, la fotografia va estar tècnicament en condicions d'assolir una nova dimensió com a element informatiu, fet que fou el toc d'inici d'una gran transformació en termes comunicatius i culturals. Els tallers de fotogravat com Sociedad Heliográfica, J.Thomas, Juan Furnells o Baguñá i Cornet, entre d'altres, se situaren al rovell de l'ou i conjuntament amb fotògrafs i mitjans impresos possibilitaren que els lectors, en fullejar les publicacions, tinguessin una nova referència visual “real” −o com es deia aleshores, “directa del natural”− més enllà de les interpretacions pròpies de gravadors i dibuixants.

Atemptat del carrer de Canvis Nous. El punt on esclatà la bomba. Foto Rus. (AHCB)

Enterrament de les vícitmes a La Rambla de Santa Mònica. Foto Rus. (AHCB)

Entre les primeres fotografies publicades de manifestacions reivindicatives a Barcelona trobem les preses per Federico Fernández el 14 de febrer de 1898, durant la manifestació de protesta pel Procés de Montjuïc, una causa judicial i política desfermada contra el moviment anarquista després de l’atemptat al carrer dels Canvis Nous durant la processó de Corpus de 1896. Durant dos anys de repressió es van prohibir diaris, centres de reunió i llocs d’esbarjo. La Brigada Social, una força policial creada ex profeso va practicar centenars de detencions entre obrers, sindicalistes, mestres laics, anticlericals i republicans en general. Tots van ser traslladats al castell de Montjuïc, des d'aleshores llegenda negra del moviment obrer barceloní. Els presos, sotmesos a terribles tortures, acabaven signant declaracions on s'autoinculpaven del crim. Finalment, va haver-hi 87 processats, 5 penes de mort i 68 condemnes a desterrament.

Una altra prova irrefutable de la fascinació que començaren a exercir les multituds al carrer va ser l'enterrament de Jacint Verdaguer, una de les demostracions de dol més nombroses que mai ha viscut Barcelona. Fou el 13 de juny de 1902 i Fernando Rus -un dels referents entre els proto-repòrters- va ser a peu de carrer per fotografiar-ho.

Segons una crònica de Gaziel, durant el seguici  "no es podia fer un pas, ni amunt ni avall. Allò no era Corpus, ni una manifestació política, ni un aplec de festa, ni s'assemblava a res conegut. Era una manifestació estranya i nova, que Catalunya potser no havia donat encara mai per ningú. Era la capital de tot un poble, que expressava el seu dolor per la mort d'un poeta".

Enterrament de Jacint Verdaguer. Foto: Rossend Partagàs. (AFB)

Enterrament de Jacint Verdaguer. Foto: Rossend Partagàs. (AFB)

Aquell mateix 1902 Barcelona havia viscut un seguit de manifestacions de signe ben diferent, durant la vaga general del febrer, impulsada pels treballadors metal·lúrgics. Aquella protesta massiva, sintetitzada en la pintura furiosa de Ramon Casas, va acabar després de quatre dies de paralització total de les fàbriques, el trànsit rodat, el port i les estacions de ferrocarril. I també de duríssims enfrontaments armats als carrers entre policia i treballadors –especialment a la zona del Paral·lel, Drassanes i Nou de la Rambla.  La vaga va deixar un balanç esfereïdor: entre 70 i 100 morts, centenars de ferits i les presons a vessar.

I algunes, poques fotografies, sobretot del desplegament policial i militar, publicades a La Hormiga de Oro i l'Esquella de la Torratxa, i signades per J. Pagès Cubinyà, Pròsper Mossé o A.S. Auban.

La Càrrega, Ramon Casas, 1899-1902. Domini públic.

“Los Sucesos de Barcelona”. La Hormiga de Oro, 22 de febrer de 1902. (AHCB)

Manifestació per la Solidaritat Catalana. Frederic Ballell (AFB)

Llegir més

La primera fita important en la consolidació del vincle entre la gènesi del reporterisme gràfic i l'eclosió de les mobilitzacions de masses als carrers de Barcelona, va ser la campanya de Solidaritat Catalana, al llarg de l'any 1906.

L'assalt dels militars espanyols al setmanari satíric Cu-Cut!, el novembre de 1905, com a represàlia per la publicació d'una vinyeta de Junceda que ridiculitzava l'exèrcit encengué la metxa d'una espiral de protestes desconeguda fins aleshores. Quan aquell episodi fou, a més, un dels arguments principals per que el govern promulgués la Llei de Jurisdiccions -en virtut de la qual les ofenses verbals o impreses contra l'exèrcit, la pàtria o la bandera, serien jutjades directament pels militars-, la indignació desfermada va ser tan immensa, que per primera vegada s'aconseguí unir en un sol crit les diferents tendències del catalanisme polític.

Manifestació per la Solidaritat Catalana. L’Esquella de la Torratxa, 25 de maig de 1906. (AHCB)

Caludi Ametlla, a les seves “Memòries polítiques” explicà el sentit fundacional d'aquell moment: “Fou sens dubte en aquesta ocasió que els catalans s’apassionaren per la bellesa de les grans mobilitzacions, per l’espectacular moviment de grans munions humanes. Les congregacions d’homes vibrant amb un sol entusiasme vigorós, deu trobar en un sentit artístic recòndit en nosaltres, alguna disposició propícia i plena de favor. Des d’aquell dia hom organitzarà molts altres actes així: per demanar el port franc, en favor de la Mancomunitat, i celebrant la vinguda de la República, i per tants d’esdeveniments com van assenyalant les fases amb què el nou règim es descabdella. Pocs pobles amen tant com el nostre de reunir-se, de fer mítings ‘monstres’, d’oir retòrica pública, de desfilar en atapeïdes manifestacions.”

Manifestació per la Solidaritat Catalana. Ilustració Catalana, 27 de maig de 1906. Portada (AHCB)

Els fotògrafs i els setmanaris gràfics van tenir un destacadíssim paper en l'èxit d'aquelles successives convocatòries. Les fotografies publicades per Alessandro Merletti, Frederic Ballell, Enric Castellà, Adolf Mas i Josep Brangulí −el bo i millor dels primers repòrters en actiu−  a Ilustració Catalana, Cu-Cut!, L'Esquella de la Torratxa o La Tralla, entre d'altres, van suposar un impacte propagandístic sense precedents, que de retruc va donar un impuls quasi definitiu al naixent ofici de fotoperiodista.

Ja fossin mítings, celebracions o manifestacions, les aglomeracions humanes, ajudaren als fotògrafs a superar els constrenyiments del pictorialisme i la imatge estàtica. El moviment entrava en escena. A les pagines dels setmanaris aparegueren les primeres cròniques gràfiques seriades, més properes al relat cinematogràfic. I els líders polítics, per exemple, deixaren de ser mers retrats enaltidors. A partir d'aquells episodis, van començar a ser “humanitzats” a peu de carrer, en actituds dinàmiques, gesticulant, o rodejats per la massa.

Manifestació per la Solidaritat Catalana. Postal de Lluis Girau Iglesias. (AFB)

Manifestació per la Solidaritat Catalana. Ilustració Catalana, 27 de maig de 1906, interiors. (AHCB)

Aplech Monstre contra la llei de Jursidiccions. Ilustració catalana, 28 d'octubre de 1906. Fotos Merletti. (AHCB)

Llegir més

A casa nostra, les primeres imatges fotogràfiques començaren a publicar-se regularment a les revistes il·lustrades burgeses que ja incorporaven gravats. Aquestes seguien totes un mateix patró, dissenyat a base d’informacions artístiques, polítiques, culturals i humorístiques, que s'inspirà en veterans magazines europeus com The Illustrated London News (1842), L’Illustration (1843) o Illustrierte Zeitung (1843).

La Ilustració Catalana (1880-1917) va ser el màxim representant d'aquest tipus de periòdic des de l’any 1903, quan inicià una segona etapa sota la direcció de l'editor Francesc Matheu, marcada per la presència de la imatge fotogràfica. A les seves pàgines, predominaren reproduccions d'obres d’art, vistes paisatgístiques i retrats, que paulatinament foren complementats amb reportatges d'actualitat. Al llarg dels anys els grans càmeres professionals  hi publicaren fotografies,  com Merletti, Ballell, Mas, Audouard o Napoleon. El 1907 s’hi afegí  a la revista el suplement mensual per a dones, Feminal, dirigit per Carme Karr, també profusament il·lustrat amb fotografies.

Primer aniversari de la bomba a la Rambla de les Flors. L'Esquella de la Torratxa, 7 de setmebre de 1906. s.f. (AHCB)

L'Esquella de la Torratxa (1872-1939) va ser el gran setmanari humorístic republicà del primer terç del segle XX. Propietat de la família López i amb molt bona acollida entre les classes mitjanes, va tenir gran incidència política i influència popular, amb un tiratge que arribà als 35.000 exemplars. Al llarg de quatre generacions, van col·laborar amb la publicació gairebé tots els caricaturistes i il·lustradors professionals,  entre els que sobresortiren noms com Apel·les Mestres, Isidre Nonell, Josep Costa (Picarol), Feliu Elias (Apa), Jaume Passarell o Ricard Opisso. La revista va començar a incorporar fotografies d'estudi a la seva portada a partir de l'any 1891 i el maig de 1894 va aparèixer publicada la primera vista exterior (la tribuna d'un hipòdrom). Entre els primers fotògrafs que van col·laborar-hi regularment, figuren: A.S. Xatart, amb la sèrie etnogràfica “Tipus de la terra” i Fernando Rus, amb vistes diverses de Barcelona. A poc a poc, van anar incorporant-se molts altres repòrters com Merletti, Ballell o Antonietti, que tractaren temàtiques del tot diverses per a la revista. En aquells primers anys, la majoria de les fotografies publicades no estaven signades pels seus autors.

Aplech de la Protesta per la Solidaritat Catalana. Cu-Cut!, 25 d'octubre 1906. Fotos Cosmos Fotografich. (AHCB)

Cu-cut (1902-1914) fou una revista humorística vinculada a la Lliga Regionalista, editada per Josep Bagunyà i dirigida per Manuel Folch i Torres; fou ben coneguda pel dibuix del famós pagès cofat amb barretina, creat pel seu director artístic Gaietà Cornet. Durant la dècada que va sortir al carrer, la fotografia tingué una presència més aviat secundària a les seves pàgines, si la comparem amb la força dels seus notables dibuixos i caricatures signades, entre d'altres per Junceda, Opisso, Apa, Bagaria, i Lola Anglada.

Entre les publicacions destacades d'aquella primera època també cal esmentar el setmanari satíric republicà i anticlerical La Campana de Gràcia (1870-1934) a on també la fotografia va ser testimonial o La Hormiga de Oro (1884-1936), revista il·lustrada que sorgí com a alternativa carlista-catòlica als setmanaris del moment. Fundada per Luís María de Llauder, presentava una cuidada elaboració gràfica i una important presència de la fotografia des del 1891. Allà publicaren, entre d'altres, Brangulí, Merletti, Ballell, Gaspar, Sagarra i Torrents.

Enterrament de Jacint Verdaguer. Joventut. Periodich Catalanista, 19 de juny de 1902. Foto Ramon C. Coberta. (AHCB)

A Madrid, durant els mateixos anys també proliferaren els setmanaris gràfics, amb Blanco y Negro (1891) com a referent indiscutible. Fundada per Torcuato Luca de Tena la revista fou el fonament del grup Prensa Española S.A.. editora d'ABC (1903), el primer diari que va incorporar fotografies  a tot l'estat. Molts repòrters barcelonins -com Brangulí, Ballell, Merletti, Sagarra o Gaspar-, començaren ben aviat a treballar com a corresponsals d'aquelles publicacions i d'altres com Nuevo Mundo (1894-1933) o Actualidades (1908-1932).

"El Terrorismo en Barcelona”. Actualidades, 20 de febrer de 1908. Fotos Ballell. (BNE)

Tramvia bolcat al carrer Torrent de l’Olla. Josep Brangulí. (ANC)

Llegir més

Les implicacions socials i polítiques del Fets de Juliol de 1909 -la insurrecció popular contra la misèria i les lleves forçoses de reclutes per combatre a la guerra del Marroc, que acabà amb un dels episodis de fúria iconoclasta més importants que es recorden- marcà un punt i a part en la història de Barcelona. Aquells episodis han estat abastament analitzats des d'angles ben diversos, però una de les dimensions que fins avui ha passat gairebé desapercebuda és la decisiva importància que van tenir per a la consolidació del fotoperiodisme.

Homes, dones i nens participen en la construcció d’una barricada. Frederic Ballell. (AFB)

A partir d'aquell estiu violent, el “llamp de llum tenebrosa” que invocà Joan Maragall, referint-se a les runes de les esglésies cremades, començaria a ser metafòricament substituït per llamps de llum ben diferents: fotografies d’actualitat palpitant”, que causaren un impacte fins aleshores desconegut entre el públic i obriren la porta d'entrada a la modernitat pel que fa a la comunicació social.

Tauts profanats a l’Església de Magdalenes. Frederic Ballell. (AFB)

Aquella explosió fou el fruit del treball obsessiu de bona part dels fotoperiodistes en actiu als inicis del segle XX a Barcelona. Noms com Frederic Ballell, Adolf Mas, Enric Castellà, Josep Brangulí, Xavier Gambús, Alejandro Antonietti, Josep Banús Moragas, Franz Walker, Alessandro Merletti o Josep Maria Sagarra, entre d'altres, firmaren instantànies que, per la seva repercussió, podem considerar avui imatges fundacionals.

Tramvia bolcat al carrer Torrent de l’Olla. Josep Brangulí. (ANC)

Frederic Ballell (1864-1951), fou un dels primers que aplicaren la tècnica fotogràfica al seguiment periodístic, en un moment en què el concepte de fotoperiodisme encara no existia. Enginyer industrial de formació, impulsà decididament el treball fora del taller, a la recerca de fets noticiables. Col·laborador en diferents projectes de Napoleón, Fernando Rus i Adolf Mas, fou una de les puntes de llança en el renaixement de Ilustració Catalana partir de 1903. També va treballar per a Feminal, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, La Hormiga de Oro i per a importants setmanaris madrilenys com Blanco y Negro o La Esfera. Talent pur, al llarg de la seva trajectòria deixà algunes de les estampes més valuoses de la vida quotidiana de barcelonins i barcelonines a principis del segle XX, mostrant un interès gairebé antropològic pel batec del carrer. Durant els fets que sacsejaren la ciutat l'estiu del1909 va recórrer els carrers de Ciutat Vella amunt i avall, i va aconseguir impressionar una de les fotografies icòniques de la revolta popular.

Aniversari de la mort de Ferrer i Guàrdia. Frederic Ballell. (AFB)

Josep Brangulí (1879-1945) va ser un altre dels grans noms d'aquella primera generació de repòrters marcats pel boom del 1909. La seva figura és fonamental per entendre els inicis i l’evolució de la professió, què significava ser un corresponsal i com fer que una empresa familiar funcionés també com agència fotogràfica. Brangulí va passar més de tres dècades càmera en mà i dirigint alhora, meticulosament, un dels negocis més sòlids de la història de la fotografia catalana. La majoria de professionals del primer fotoperiodisme barceloní van treballar per a ell. Conscient des dels inicis de les possibilitats que oferia la fotografia com a negoci modern, rendible i amb perspectives de creixement, va apostar pel fotoperiodisme i va difondre la seva producció a través de la premsa d’arreu del món. Les seves fotografies sobre la Setmana Tràgica van ser un èxit rotund i es van publicar a Il Secolo, La Ilustrazione Italiana, La Domenica del Corriere, L'Illustration i un bon nombre de mitjans espanyols. També se'n van fer sèries de postals. A partir d'aquí, Brangulí va saber teixir una important xarxa de corresponsalies nacionals i internacionals, que serien el pal de paller d'un petit imperi fotogràfic.

Carnet de premsa de Josep Brangulí.  Fons Brangulí. (ANC).

Assalt a l’Escola Pia de St. Antoni. J.M. Sagarra. (ANC)

Llegir més

Barricada a la Travessera de Gràcia. J.M. Sagarra. (ANC)

Un jove sarrianenc, Josep Maria Sagarra (1885-1959), fou un dels testimonis destacats d’aquella revolta de juliol que acabaria fent del fotoperiodisme una feina amb cara i ulls. El fotògraf no figurava entre els noms habituals a la premsa gràfica de l’època, però la seva esfereïdora cobertura dels atacs a les esglésies de 1909, seguint els insurrectes a peu de carrer li va valer una pluja d’encàrrecs i fer-se un lloc entre els professionals més actius a la ciutat.

Cossos desenterrats i exhibits al convent de les Magdalenes. J.M. Sagarra. (ANC)

Càmera en mà, en quatre o cinc dies, Sagarra va impugnar, −tot i que encara tímidament–, la clàssica imatge estàtica característica d’aquells anys inicials de reporterisme, en què eren imprescindibles els llargs temps d’exposició. El fotògraf no va tenir por dels “esperits” –personatges moguts a les fotografies–, i va dotar el seus reportatges d’un dinamisme i una vivacitat fins aleshores inexistent. Seva és la primera fotografia que es conserva d'un grup revoltats en acció a Barcelona: l'assalt dels cremaconvents a l'Escola Pia de Sant Antoni. I també algunes de les instantànies més colpidores de les mòmies de les monges que els insurrectes treien al carrer.

Barricada al carrer Salmerón, actual Gran de Gràcia. J.M. Sagarra. (ANC)

Carnet de premsa de Josep Maria Sagarra. (Arxiu Sagarra)

Judici a Francesc Ferrer i Guàrdia. 1909. (IEFC)

Llegir més

Mesos després d'aquell juliol sagnant, el fundador de la Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser afusellat al Castell de Montjuïc, acusat de ser l'instigador de la revolta. El judici militar a que fou sotmès, i la seva condemna a mort amb proves més que dubtoses, van sacsejar una part de l'opinió pública d'arreu del món. El judici deixà sobre el paper una altra fotografia inesborrable, que va donar encara més volada a Alessandro Merletti, un dels pocs repòrters que ja s'havia fet un nom en el panorama periodístic barceloní. A l'octubre de 1909, el Degà, com ell mateix va autodenominar-se, va aconseguir entrar al judici esquivant les fortes mesures de seguretat que impedien fer fotografies. Amb una micro-càmera inventada per ell mateix i dissimulada sota la roba, retratà l’acusat a l’espera de la sentència.

Fotografia d’Alexandre Merletti. Nuevo Mundo, 14 octubre 1909. (BNE)

Rellotger, fotògraf, inventor i showman, Merletti va ser durant les primeres dècades del segle XX una mena de mite popular barceloní. La seva gran popularitat va ser fruit d'un tarannà extravertit, enginyós i emprenedor i, alhora, de la influència social que en aquells anys començava a tenir la professió.

Foto-corbata similar a la utilitzada per Merletti per fotografiar Ferrer al judici.

Al llarg de la seva dilatadíssima trajectòria col·laborà amb desenes de publicacions, entre les que destaquen, en una primera etapa, La Hormiga de Oro,  L'Esquella de la Torratxa , El Día Gráfico i les revistes del grup madrileny Prensa Gráfica S.A., -Nuevo Mundo, Mundo Gráfico, La Esfera i Crónica- en que va publicar fotografies de l'actualitat barcelonina al llarg de tota la seva carrera. Regularment atenia encàrrecs de capçaleres de prestigi internacional com L’Ilustrazzione Italiana, el Daily Mirror londinenc o L'Ilustration francesa que combinava treballs publicitaris o institucionals, com la confecció de l'àlbum fotogràfic de l'Exposició Internacional de Torino, l'any 1911.

Alexandre Merletti amb la seva dona i el seu ajudant Manuel Mateo dins el seu cotxe de corresponsal de premsa al parc de la Ciutadella. (IEFC)

La Actualidad 26 de juliol de 1910. Portada. (AHCB)

Llegir més

Una de les millors demostracions de la repercussió social que van tenir els Fets de Juliol va ser en que les revistes, com mai abans, volaren dels quioscs i ràpidament s’esgotaren els exemplars d'algunes capçaleres. Durant els dies posteriors a la revolta es produí un autèntic boom de la imatge publicada, amb centenars d'imatges -gairebé totes post-factum- circulant. El cas més il·lustratiu correspon al setmanari La Actualidad, que el 10 d’agost de 1909 informava als seus lectors:

“Nuestro número especial del jueves 5 ha obtenido un éxito colosal. Una tirada de 70.000 ejemplares no ha bastado para satisfacer, como hubiéramos deseado, la avidez del público. Mientras procuramos con gran presteza reunir los medios materiales necesarios para corresponder desembarazadamente a las preferencias con que nos distingue, iremos dando un giro a nuestra publicación. LA ACTUALIDAD será un periódico eminentemente actualista. Al efecto, las 16 páginas ilustradas en su integridad contendrán sólo grabados de actualidad palpitante.”

La Actualidad, 5 d'agost de 1909. Portada. (AHCB)

La Actualidad 10 d'agost de 1909. (BNE)

La setmana següent, el 17 d’agost, el setmanari publicà una altra nota, aquest cop en portada, que mostrava fins a quin punt l'èxit assolit els desbordava: “Con las tiradas extraordinarias de los últimos números hemos agotado el repuesto de papel couché, debiendo echar mano del satinado por no haberlo de aquella clase en Barcelona. Dispénsenos nuestros lectores por una falta que hemos procurado dejar remediada desde el próximo número.”

La Actualidad 17 d'agost de 1909, p.14. (AHCB)

Moltes altres publicacions, van decidir-se també a fer un gir en la forma de comunicar, i la imatge fotogràfica començà a prendre una rellevància inèdita fins aleshores. El fotoperiodistes, que en aquell temps ni podien imaginar viure exclusivament del reportatge d'actualitat, començaren a rebre més i més encàrrecs.

La Actualidad 28 d'agost de 1909, Portada. (AHCB)

 

 

Sucesos de Barcelona. ATV. (AFB)

Llegir més

Sucesos de Barcelona. ATV. (AFB)

Una altra via important de difusió del treball dels fotògrafs van ser les sèries de postals, que també tingueren una espectacular sortida a partir d'aleshores. Diverses empreses van publicar-ne i, entre totes, destacà Sucesos de Barcelona, la col·lecció  editada per Àngel Toldrà i Viazo (A.T.V.), el mateix 1909. Són 100 fotografies, amb una il·luminació i un enquadrament acurat i molt similar, que mostren les esglésies, convents i escoles religioses destruïdes o incendiades pels revoltats. Imatges que evoquen intencionadament, d'una banda, la visió d'una ciutat desolada i fantasmagòrica i de l'altra, un seguit de “ruïnes sublims”, que, com afirmà Joan Maragall al seu famós article “La iglésia cremada”, purificaven, restauraven l'Església i feien sorgir “una virtut nova i actual”.

Sucesos de Barcelona. ATV. (AFB)

Sucesos de Barcelona. ATV. (AFB)

Setmana Tràgica. Crònica Documental (Mapa interactiu). Per veure el mapa clica aquí​.

Manifestació contra la pena de mort , 27 d'agost de 1911. Brangulí. (ANC)

Llegir més

L'any 1911, només dos anys després de la Setmana Tràgica, s’inicià la primera experiència de diari gràfic a la premsa catalana. L'honor correspon a La Tribuna, un rotatiu vespertí  ja al carrer des de 1903 però que, després de ser adquirit pel polític i empresari Joan Pich i Pon anuncià als seus lectors un total canvi de rumb: “LA TRIBUNA quedará convertida en un periódico gráfico de información mundial, publicando todos los días numerosos grabados y abundante texto de actualidad sobre Artes, Ciencias, Teatro, Literatura, Sports y Modas.”

Manifestació contra la pena de mort. La Tribuna, 28 d'agost de 1911. (AHCB)

A partir d'aleshores el diari sortí al carrer amb fotografies a la coberta, sovint a tota pàgina, i interiors amb nombroses reproduccions fotogràfiques abordant temàtiques ben diverses,  que competien amb el text d'igual a igual. Entre els fotoperiodistes que col·laboraren s'hi troben Joaquin Soler, Josep Badosa, Brangulí o Antonietti.

Manifestació anticlerical. Blanco y Negro, 17 de juliol de 1910. (ABC)

L'exitós experiment de La Tribuna va conduir al naixement de El Dia Gráfico, fundat pel mateix Pich i Pon l'any 1913.  Aquesta va ser ja una aposta decidida per fer un gran diari matinal basat en l'atractiu de la imatge fotogràfica. Abans del llançament s'anunciava com a “pròximo acontecimiento periodístico”(...) “una verdadera ilustración diària” (...) “con la absoluta perfección alcanzada por el novísimo sistema “Rotogravure”, (...) “una publicación moderna, útil, amena, interesante e indispensable a todas las clases sociales”. Fins al tancament de La Tribuna, el 1919,  els dos periòdics compartiren redacció  i plantilla. El projecte es va consolidar ràpidament durant la I Guerra Mundial i El Día Gráfico va ser durant dues dècades l’experiència més sòlida pel que fa a la concepció d’un diari gràfic a Barcelona.

Fotomuntatge sobre la Mancomunitat. Foto Adolf Mas. El Dia Grafico, 24 d'octubre de 1913. (AHCB)

Tallers de El Dia Gráfico. El Dia Gráfico, 25 de desembre de 1913. (AHCB)

BIBLIOGRAFIA

Llegir més

ADAM, R., ANTEBI, A., GONZALEZ, P. (2005) Cops de gent: crònica gràfica de les mobilitzacions ciutadanes a Barcelona: 1890-2003. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Viena.

ANTEBI, A., GONZALEZ, P. (eds.) (2010) Tràgica, Roja i Gloriosa. Una setmana de 1909. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

ADAM, R., ANTEBI, A., FERRÉ, T., GONZALEZ, P. (2015) Repòrters Gràfics. 1900-1939 Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya.

AMETLLA, C. (1963) Memòries polítiques. Barcelona: Pòrtic.

CADENA, JOSEP MARIA (2000) “Els primers anys de la publicació periodística de fotografies a Catalunya”, a Frederic Ballell, fotoperiodista. Barcelona: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

DELCLÓS, M. [Ed] (2011) La Rambla 1907-1908. Fotografies de Frederic Ballell. Barcelona: Viena.

ESPINET, F. (1997) Notícia, imatge, simulacre: la recepció de la societat de comunicació de masses a Catalunya, de 1888 a 1939. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions.

ESPINET, F. I TRESSERRAS, J. M., (1999) La gènesi de la societat de masses a Catalunya, 1888-1939. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions.

ESPINET, FRANCESC (2012) “De la Solidaritat Catalana a la Setmana Tràgica. La premsa il·lustrada barcelonina”, dins Revista HMiC, nº X.

ESPINET, FRANCESC (et. al.) (1989): Premsa, comunicació i cultura durant el primer terç del segle XX. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Ciències de la Informació.

GAZIEL (1967) «L’enterrament de Mossèn Cinto. 13 de juny de 1902» dins Memòries. Històries d’un destí (1893-1914) Barcelona: Aedos.

GIRIBET, BLANCA (2014) Barcelona 1900-1917. Els reportatges d'Adolf Mas. Barcelona: Viena.

MARAGALL, JOAN (1981) Obres Completes. Barcelona: Selecta.

MARTÍNEZ, GUILLEM (2009) Barcelona rebelde. Guía histórica de una ciudad. Barcelona: Debate.

RIBALTA, JORGE (2009) “Paradigmas fotográficos en Barcelona, 1860-2004”. Barcelona: Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, nº22, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

RIBALTA, JORGE [Ed.] (2016) Barcelona, la metròpoli en l'era de la fotografia , Barcelona: RM-ICUB.

RIUS, NURIA F. (2013) Pau Audouard. Fotografia en temps de Modernisme, Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

ROMERO, P.G. (2002) F.X., sobre la fi de l'art. La Setmana Tràgica. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

SÁNCHEZ VIGIL, JUAN MIGUEL (2007) Del daguerrotipo a la instamatic. Autores, tendencias, instituciones. Gijón: Trea.

SÁNCHEZ VIGIL, JUAN MIGUEL (2008) Revistas ilustradas en España. Del romanticismo a la Guerra Civil. Gijón: Trea.

TORRELLA, RAFEL (2000) “Fotoperiodisme a l’inici del segle XX: Frederic Ballell Maymí i Ilustració Catalana”, a Frederic Ballell fotoperiodista. Barcelona: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

TORRELLA, RAFEL (2000) “Fotoperiodisme: una manera de mirar”, a Revista de Catalunya, Barcelona: Fundació Revista de Catalunya, [1924]- 0213-5876 núm.156 (novembre 2000), p.51-70.

TORRELLA, RAFEL (2000) “Frederic Ballell Maymí i el primer fotoperiodisme a Catalunya”, a Revista de Catalunya Barcelona: Fundació Revista de Catalunya, [1924]- 0213-5876 núm.152 (juny 2000), p.39-53.

VALLHONRAT, V, LEVENFELD, R. (et al).  (2010) Brangulí. Madrid: Fundación Telefónica.

VENTEO, D. (2015) La Barcelona d'entreguerres, 1914-1936. Fotografies dels Merletti. Barcelona: Efadós-IEFC.