Fotografia a Catalunya
Menú
×

13. FRANCISCO ONTAÑÓN

Nena amb nina, Barcelona, 1959 ©Francisco Ontañón.

Davant dels arguments sobre la pobresa semàntica o el relativisme de la imatge fotogràfica que molts teòrics van desenvolupar àmpliament als anys vuitanta afirmant que la seva variabilitat impedia atorgar-li una identitat específica,1 Azoulay inverteix l’equació en recalcar la transcendència de les persones implicades. La seva posició no nega la repercussió dels múltiples contextos als quals està exposada tota fotografia, ni el procés inesgotable d’interpretacions que pot generar, però aconsegueix identificar-ne el substrat sòlid necessari per fonamentar una idea de la fotografia molt menys volàtil. Allò que va tenir lloc durant la presa, tant si la fotografia es va arribar a realitzar com si no, si fou coneguda o destruïda, no pot ser eliminat: «Ningú no pot anul·lar un esdeveniment i això és aplicable a l’esdeveniment de la fotografia».2

1. Entre els quals destaquen, per exemple, John Tagg, Allan Sekula, Martha Rosler o Victor Burgin que, com assenyala Geoffrey Batchen, consideraven que tot significat està determinat pel context, motiu pel qual la fotografia estaria desproveïda d’una identitat específica. (BATCHEN, Geoffrey. Arder en deseos. La concepción de la fotografía. Barcelona: Gustavo Gili, 2004.) 

2. AZOULAY, Ariella, "Al·legacions d’emergència: tres arguments sobre l’ontologia de la fotografia". Op. cit., p. 91.

Autodidacte, Francisco Ontañón es va fascinar per la fotografia des de molt jove i de seguida va demostrar una capacitat extraordinària per captar el seu entorn amb una sensibilitat que molt aviat l’aproparia al grup fotogràfic Afal, del qual va formar part des del 1959. Aquestes fotografies exposades, ara ja molt conegudes, corresponen justament a l’inici fulgurant de la seva trajectòria. Per la seva difícil infància durant la Guerra Civil, Ontañón va ser sempre molt conscient dels poders de la càmera i dels possibles abusos envers la manera de retratar les persones més desafavorides. I així ho expressava comentant una de les seves fotografies més cèlebres: «Cuando pienso en ese niño siempre me pregunto qué habrá sido de él. Al verlo detenido en ese instante, apuntando con la pistola, con esa saña, pienso que yo le he hecho un delincuente. ¡Es una canallada la fotografía! ¡Haber fotografiado a una persona y no volver a saber de ella nunca más…!». (Fragment extret del documental dirigit el 2009 per Alberto Gómez Uriol, Afal, una mirada libre 1956-1963).

 

Fotografies com a espai públic

Marta Dahó

Fotografies com a espai públic