Fotografia a Catalunya
Menú
×

2. MANEL ARMENGOL

A mujer violada…Barcelona 
1977,©Manel Armengol.


Si tota exposició és, doncs, un exercici de muntatge i una proposta d’interpretació no dogmàtica, a Fotografies com a espai públic el frec a frec i el contacte generat per la proximitat entre projectes tan diversos també pren sentit en aguditzar les diferències i les singularitats de cada enfocament. Com si es tractés d’una constel·lació entre totes les possibles configuracions, o d’un índex que assumeix el caràcter incomplet de la seva enumeració, l’exposició traça unes línies discursives entre obres, la connexió de les quals permet observar els aspectes més subtils de cada plantejament, tot experimentant també l’energia que genera el seu apropament.1

El terme fotografia forma part, des de fa temps, del nostre vocabulari habitual. L’utilitzem constantment, tant de forma literal com metafòrica. Curiosament, però, sempre en singular, distingint «la fotografia» del corpus de la seva producció, «les fotografies». En realitat, l’amplitud del concepte fotografia i la flexibilitat dels marges de la seva definició no només assenyalen que les imatges adscrites a aquesta categoria poden produir-se amb procediments tècnics diferents, o que poden tenir un ampli espectre d’usos i estils, sinó una altra circumstància encara més significativa: que la mateixa idea de fotografia funciona i opera inclús quan cap presa fotogràfica ha estat realitzada. Saber, per exemple, que en una manifestació on existeix el risc que es vulnerin els drets civils hi ha fotògrafs treballant pot suposar una protecció vital per a aquells que hi participen de forma pacífica. De la mateixa manera, es pot utilitzar la suposada evidència fotogràfica per a exercir pressió en sentit contrari: per inculpar o amenaçar.2

1. DIDI-HUBERMAN, Georges. «La exposición como máquina de guerra», Minerva, núm. 16, 2011. http://www.circulobellasartes.com/revistaminerva/articulo.php?id=449.

2. A The Civil Contract of Photography, Azoulay analitza la fotografia en relació amb la pràctica de l’interrogatori i la tortura quan no produeixen imatges accessibles, tot i que els detalls sobre l’ús del mitjà abunden en els testimonis interrogats i torturats.

Format com a periodista, Manel Armengol descobreix molt aviat la força que podia exercir una imatge gràfica en una època de censura i de repressió. Des de principis dels anys setanta incorpora la fotografia en els seus reportatges i valora cada vegada més el llenguatge fotogràfic com a vehicle de transmissió de la informació, fins a dedicar-s’hi de manera exclusiva, abastant sobretot temes de denúncia laboral i social.

El punt d’inflexió definitiu arribaria el 1976, quan les seves imatges de les manifestacions durament reprimides del febrer d’aquell any van donar la volta al món. Les fotografies aquí exposades, tant les que expressen la importància de les lluites sindicals i feministes com les escenes de carrer captades al vol, recullen justament aquells moments inicials de la seva trajectòria en la qual ja destaca un clar interès per integrar diferents estrats de significació en una sola imatge, entreteixint referències històriques i culturals.

 

 

Fotografies com a espai públic

Marta Dahó

Fotografies com a espai públic