Fotografia a Catalunya
Menú
×

4. JOAN FONTCUBERTA

MN 56: LYRA (NGC 6779)  AR 19 h. 16,6 min. / D +30º 11'.

1993 © Joan Fontcuberta.

Els creadors tampoc no han escapat a l’embat que provoca aquesta qüestió, les dificultats de la qual també radiquen en el fet que no tots utilitzen de la mateixa manera el terme fotografia, com sovint es posa de manifest en congressos i taules rodones, on es fa palesa la diversitat de criteris. I nosaltres? En l’experiència que tenim de les imatges, com administrem i gestionem els sabers i coneixements que ens proporciona una fotografia? Com a espectadors —i, a la vegada, des de fa un temps, com a grans productors d’imatges— segurament tendim a associar un sentit d’autenticitat a les fotografies d’estil documental; no obstant, també sabem que és necessari posar fre a aquesta inèrcia per no oblidar-nos de sospitar de la seva versemblança.

De fet, als darrers cinquanta anys, la comprensió de la imatge fotogràfica s’ha anat polaritzant seguint una tendència que, amb l’arribada de les tecnologies digitals, no ha fet sinó accentuar-se, i ha posat en evidència dues posicions de difícil conciliació: la fe en la seva objectivitat, d’una banda, i la desconfiança respecte a la fiabilitat del seu realisme, de l’altra.

El registre visual d’un cel nocturn inundat d’estels brillants és, més enllà de la seva poètica atemporal, sempre fascinant i misteriosa, una manera de constatar un posicionament i unes possibles orientacions, unes coordenades de l’aquí i ara d’un subjecte respecte d’un marc de visió infinitament més ampli, interplanetari. Les Constel·lacions de Joan Fontcuberta, com qualsevol altre exponent de fotografia astronòmica, també situen amb exactitud la seva posició a principis de la dècada dels noranta. Vist des de la perspectiva actual, a més, permeten identificar amb precisió la importància del que han suposat les seves investigacions, que, gràcies a la seva vessant divulgadora, han marcat la història de la idea de fotografia assestant un cop mortal a la transparència fotogràfica i a la presumpta neutralitat de la visió tecnocientífica. Allò que la nostra imaginació ens fa veure en aquestes imatges es correspon, en realitat, amb el rastre deixat pels insectes al parabrisa d’un cotxe on l’autor va col·locar un paper fotosensible que va produir finalment el que es coneix com a fotograma. «Fins i tot les impremtes més properes a la realitat material —precisa Fontcuberta— poden ser equívoques. I el sentit d’una fotografia no neix de la seva gènesi com a imatge, sinó de la “constel·lació” d’intencions que pesen sobre ella». 

Fotografies com a espai públic

Marta Dahó

Fotografies com a espai públic