Fotografia a Catalunya
Menú
×

5. ALEIX PLADEMUNT

Andròmeda: La galàxia espiral més propera a la Via Làctia, situada a 2.500.000 anys llum de la Terra.

2013, ©Aleix Plademunt.

A causa de la cultura heretada i dels discursos sobre el mitjà, quan ens relacionem amb les fotografies és habitual interpretar certs aspectes visuals com a clars i evidents, mentre que ens sembla que d’altres desafien la nostra lectura. Podem arribar a intuir l’emocionalitat dels fotògrafs —la seva implicació o la seva distància respecte d’allò fotografiat— segons el seu estil, o a donar per fet que uns certs elements inclosos a l’enquadrament poden ser interpretats de forma simbòlica. El cas és, però, que els autors —tant si ens referim als que treballen en l’àmbit artístic com als que realitzen un treball comercial o informatiu— no sempre fan servir els mateixos paràmetres representacionals, ni s’interessen per allò que entenem per representació de la mateixa manera. Des d’aquest punt de vista, resulta fonamental considerar com el relat historiogràfic ha tendit a naturalitzar certs discursos que no només no tenen res de natural, sinó que, a més, impliquen modalitats de percepció i interpretació de les fotografies massa automàtiques, una problemàtica que els treballs de molts autors presentats a l’exposició ens insten a revisar.

Presentada com una línia de temps que recorda els cronogrames científics, Aleix Plademunt ordena aquestes fotografies en una via subjectiva que acosta distàncies de diferents naturaleses: físiques, geològiques, fotogràfiques o emocionals. Si la dimensió de cada ordre —cosmològic o domèstic— està sempre ancorada en un punt d’origen aparentment estable des del qual poder establir la seva escala, l’experiència que proposa Almost There és la de produir vincles i acostaments insospitats entre distàncies irreconciliables que, justament, l’estètica fotogràfica ha fet visibles. L’exploració que se’n deriva ens nega una única lectura dels fets i vagareja entorn de les infinites possibilitats. En aquest projecte, tot és un viatge continu que es manté sempre en la duració del «gairebé», que rebutja el valor absolut de les coses per provar de tornar-les a mesurar totes, des d’un altre punt de vista.

Fotografies com a espai públic

Marta Dahó

Fotografies com a espai públic