Fotografia a Catalunya
Menú
×

Km 960 ~ 1.020

Miro els voltants i reconec la ciutat al fons, dec ser a Bonavista. Una altra vegada un espai fronterer, entre la ciutat i el que hi ha més enllà, en un present l’aparença del qual reflecteix un passat trencat, transformat en futur desfasat, a costa de. Però un territori habitat, amb els seus símbols i racons, olors i aspiracions. Des d’aquí anhelo el bosc i la platja, gairebé els puc sentir.

 

Bonavista

David Mocha

Ediciones Anómalas, 2015

16,5 x 23 cm, 80 pàgines

Edició de 300 exemplars

 

Bonavista és un petit barri situat als afores de Tarragona, un lloc envoltat de fàbriques, carreteres i descampats. A darreria dels anys cinquanta, emigrants del camp andalús i extremeny es van establir a Catalunya per treballar en la construcció de la incipient indústria. Els terrenys on se situa el barri es van determinar el lloc idoni per acollir aquelles famílies. És un lloc íntimament lligat als seus orígens en l’Espanya rural i a la indústria petroquímica, en el qual els seus habitants han sabut forjar una nova identitat territorial en uns terrenys perifèrics desproveïts de discurs, aportant uns valors positius al seu paisatge i als terrenys erms on s’assenta. Bonavista és un paisatge modelat per les experiències i històries dels seus habitants mateixos, com ara els meus avis, que van trobar en aquest  indret un lloc on viure.

David Mocha

 

Em perdo al Bosc de la Marquesa, on sento el mar a estones. Recullo branquetes i l’observo des de dins. Trobo refugi en aquest espai natural, els arbres el meu sostre. Sense portes, tots els camins són possibles. Exploro unes quantes senderes inacabades i em torno a trobar. Em deixo guiar pel so i arribo a la cala. Aquí a penes sóc. Penso com n’és d’important, reconèixer un territori. Personal i geogràfic. Ser de la cala és mimetitzar-se, és ser ona, sorra i record. Sentir la llum i els peus. Caminar descalç. És habitar un llindar, un altre espai fronterer.

 

Refugio

Helena Rovira, Noe Lavado

Lindero Books, 2015

19,5 x 29,7 cm, 57 pàgines

Edició de 30 exemplars numerats

 

A vegades, per trobar un entorn plàcid no cal anar gaire lluny

perquè, moltes vegades, aquest lloc el tenim molt a prop.

 

Ens captiva aquest tros de Natura, però sobretot caminar-hi.

Caminar és una manera d’apropar-se als nostres avantpassats.

Observant.

Recol·lectant.

Tanmateix, en el context contemporani, la cosa es complica.

Pels voltants s’estenen càmpings barrats

Cabanyes agençades per al sorollós turista, que atapeeix la

sendera i la critica.

(Una cosa és segura: el bosc no s’adapta al servei de la teva comoditat).

Quatre notes i altra vegada cap al bosc.

Comunitats botàniques que ambienten el camí.

I perdre’s.

 

En creuar la finca, en un deliri nòmada en plena era digital,

entrelluquem, entre l’espessa mata vegetal, una petita

clariana. Pa i vi.

A la truita ens hi agrada un pessic de farigola.

Després, migdiada sota el pi.

Autopistes de formigues i altres cuques.

Antics camps d’oliveres i vells garrofers.

 

Tot el bosc esdevé, llavors, el nostre refugi.

O aviat o mai.

Ens endinsem en la Natura, tal qual.

Així comença tot. D’això va la cosa.

 

Helena Rovira, Noe Lavado

 

Ser de la cala

Gerard Boyer

Fuego Books, 2016

22,6 x 32 cm, 64 pàgines

Edició de 500 exemplars

 

El pescador de canya sent, com el del volantí i el de palangre, l’estrebada elèctrica de la presa al palmell de la mà. És una sensació que no té descripció possible: és la pura felicitat, un sentiment de domini físic barrejat de deliqüescencia sensorial, de voluntat de potència reeixida i rematada que, a través del palmell de la mà, es projecta sobre el sensori del pescador: quelcom inenarrable.

Josep Pla, Bodegó amb peixos dins Aigua de mar

 

És no voler anar-se’n, si més no cap enrere. El continent. És imaginar-se una illa, com a origen. Mirar l’horitzó i cercar una orientació. En aquesta illa hi passen coses, hi ha gent. Rastres, restes, ossos. Llums i ombres que confonen el temps i et tornen perspicaç. Potser calgui submergir-se en l’aigua fins al fons. Mirar-la des de sota, trobar l’artifici. O potser adonar-me que continuo al bosc. Un altre bosc.

 

Origen

Yurian Quintanas, Martí Gasull, Salvi Danés

Socarrel edicions, Cuadernos de la Kursala nº 51, 2015

22,5 cm x 15,5 cm, 84 pàgines

Edició de 650 exemplars

 

En les reduïdes dimensions de la nostra illa, la mirada erosiona els objectes. Ha passat mil vegades per damunt de totes les superfícies. Parlem dels dominis del far com d’una província. Cada racó té el seu nom, cada arbre, cada pedra. Una branca de formes peculiars és immediatament batejada. I així, les distàncies transformen la seva qualitat. Algú que ens sentís es pensaria que ens referim a llocs remots, però tot el que existeix és a una passejada.

_

Els núvols filtraven columnes de llum primes i concretes. El cel em dedicava una òpera de llums. Els marges de la bassa estaven coberts de molsa, un tacte tou i amable. Però no tenia pressa per sortir-ne. Els meus membres s’havien acostumat a la temperatura. Flotava, mirant el firmament i era la primera hora que em dedicava a mi mateix des del desembarcament.

_

El que no sabíem ni el nàufrag ni jo quan tractàvem de reconstruir minut a minut la seva aventura, era que aquell rastreig esgotador havia de conduir-nos a una nova aventura.

_

Tractant de sortir a la superfície, vaig nedar cap amunt per espai d’un, dos, tres segons. Vaig seguir nedant cap amunt. Em faltava aire. M’asfixiava. Vaig tractar d’agafar-me a la càrrega, però ja la càrrega no hi era. Ja no hi havia res al voltant. Només llavors em vaig adonar que havia caigut a l’aigua.

 

Albert Sánchez Piñol, Gabriel García Márquez

 

Territoris de paper

Pedro Torres

Territoris de paper