Fotografia a Catalunya
Menú
×

11. JOANA BIARNÉS

Sessió fotogràfica amb barrets Op-Art del dissenyador Antonio Nieto.

Madrid, 1972,©Joana Biarnés.

Dins de l’ampli panorama de reflexions actuals, que en els darrers anys en general han tendit a privilegiar els efectes de les tecnologies digitals, la teòrica Ariella Azoulay ofereix un replantejament radical de la definició de fotografia que, pel contrari, situa al centre la qüestió de la implicació humana. Si la comprensió de la fotografia, argumenta, ha estat abordada fonamentalment en termes productius, atenent de forma gairebé exclusiva a l’autoria (els fotògrafs) i els seus resultats (les fotografies), el que proposa és la possibilitat d’entendre-la com un lloc de trobada,1 una trobada en la qual participen el fotògraf i els retratats —si n’hi ha—, però també tots aquells que van viure el moment en què va tenir lloc l’acte fotogràfic, sense oblidar tampoc tots els que, d’una manera o altra, estan implicats en allò a què la fotografia fa referència. És a dir, tots aquells que van ser fotografiats però no van tenir accés a les imatges, aquells que hi eren però no van formar part de l’enquadrament, així com els espectadors que només es relacionaran amb la fotografia difosa. En suma, doncs, per a Azoulay l’ontologia de la fotografia és política i té a veure essencialment amb una certa forma d’estar amb els altres amb la qual està implicada la càmera.2

1. AZOULAY, Ariella. «Al·legacions d’emergència: tres arguments sobre l’ontologia de la fotografia». Op. cit., p. 89.

2. AZOULAY, Ariella. Civil Imagination: The Political Ontology of Photography. Nova York: Verso, 2012, p. 14.

Joana Biarnés ha estat una de les primeres fotoperiodistes que, a partir dels anys seixanta, es va anar guanyant el respecte en un àmbit professional dominat pels prejudicis masclistes. Quan s’observen les seves fotografies des de la perspectiva actual, hi podem reconèixer l’ambient de l’època, però també quelcom més subtil: com era vista i entesa aquella època pels seus contemporanis. Eren les imatges que creaven notícia i copsaven justament allò que en aquell moment sorprenia identificant els canvis que s’estaven esdevenint: les novetats lliurades a cada casa a través dels televisors, la creixent importància dels famosos o les noves maneres de vestir i moure’s; en suma, una modernització que semblava desembarcar d’un dia per l’altre.

 

 

 

Fotografies com a espai públic

Marta Dahó

Fotografies com a espai públic