Menú
×

Bloc

15.08.2016

JOAN ANDREU PUIG FARRAN

Pablo González Morandi. Observatori de la Vida Quotidiana
!{post.caption.ca}

Catalans: el magazine popular, 30 de juny de 1938.

Avui en dia ja ningú no discuteix que la fotografia és una eina fonamental per a la reconstrucció de la nostra història recent. I en aquest context, en els darrers anys s'han entronitzat alguns fotògrafs en àmplies exposicions, conferències, retrospectives, homenatges, publicacions o documentals i se'ls ha convertit en els cronistes gràfics oficials del nostre passat més recent. Altres fotògrafs, malgrat haver treballat en el mateix període,  sobre les mateixes realitats socials i amb la mateixa intensitat, encara romanen amagats als calaixos de l'oblit.

A Catalunya, la polèmica nascuda arran de l'anomenat "cas Centelles" ha sotragat el panorama fotogràfic i ha revaloritzat per a un gran públic la imatge documental del període republicà i de la Guerra Civil. Però Agustí Centelles no és l'únic fotògraf que, a causa de la guerra i la posterior repressió franquista, va passar a l'oblit. De fet, foren molts els fotoperiodistes que van patir el mateix destí i que justament per això encara avui en dia són pràcticament desconeguts.

Un d’aquests fotògrafs és Joan Andreu Puig Farran. Tot i ser un dels professionals del fotoperiodisme més actius a la Barcelona dels anys trenta, és gairebé un desconegut.

APUNTS BIOGRÀFICS

Puig Farran va néixer a Belianes (Lleida) l’any 1904. A finals de la dècada dels anys vint, i per motius que desconeixem, abandona Lleida amb la seva família i s’instal·la a Barcelona. 

La seva trajectòria professional es consolidà al voltant de la feina que es generà a la Barcelona de l'Exposició Internacional de 1929. La celebració de l’esdeveniment va suposar la consolidació de l'ofici de repòrter gràfic a Barcelona, i marcà, amb pas ferm, el camí cap a la plena modernitat que tingué lloc durant els anys de la República. Puig Farran s’associà amb el seu bon amic Carlos Pérez de Rozas Masdeu. La nova societat, enfocada principalment al retrat, tindrà diversos noms, “Fotografia Exposición. Pérez de Rozas & Puig” i “Art-Express”. La societat tenia la seu a la Rambla dels Estudis número 6, al mateix edifici del popularment conegut Palau de Las Noticias.  Van muntar un estudi fotogràfic consagrat al retrat situat al Saló de Projeccions de l’Exposició, on en poc més d’un any van arribar a tirar prop de 90.000 fotografies. Cobraven 3 pessetes per còpia i la flor i nata de la ciutat els buscava per immortalitzar-se.

PUIG FARRAN FOTOPERIODISTA

Amb l’adveniment de la República se separa del seu soci i comença a treballar com a reporter gràfic en solitari per a diaris i revistes. A partir d’aquell moment i fins al final de la Guerra Civil, Puig Farran serà una signatura habitual. Formarà part d'una generació de reporters gràfics tan desconeguda com important en la història contemporània de la fotografia documental a casa nostra. Una generació que va treballar colze a colze, per deixar-nos un llegat monumental publicat en desenes de diaris i revistes nacionals i internacionals de l'època. El mateix Centelles ho va deixar escrit al seu diari personal: “Hi havia a Barcelona els següents fotògrafs quan vaig començar a treballar pel meu compte: Merletti, Brangulí, Sagarra, Badosa, Pérez de Rozas, Torrents, Maymó, Puig Farran”. 

L’activitat com a reporter gràfic de Puig Farran s’inicia al diari La Humanitat l’any 1931. A les seves pàgines col·laboraren alguns dels fotògrafs més importants del període: Sánchez Català, Martí, Josep Domínguez, Gabriel Casas, Agustí Centelles o Josep Maria Sagarra, entre d’altres.

Puig Farran, com la majoria de professionals del reporterisme gràfic d’aquella època es dedicava a la informació generalista. Resseguint la seva obra al diari podem veure com tant podia fotografiar la façana del nou edifici del Banc d’Espanya (13 de febrer de 1933, pàgina 6), la mort de Francesc Macià (26 desembre 1933, portada), l’escena d’uns pistolers ferits (29 de juliol de 1934, portada) o l’entrevista entre el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Manuel Azaña al balneari de Sant Hilari Sacalm (14 d’agost de 1934, portada). 

.

La Humanitat, 14 d’agost de 1934.

El 1933, La Humanitat és adquirit per Editorial Llibertat S. A., que dos anys més tard impulsà un projecte més trencador i arriscat: el vespertí Última Hora. L’èxit al quiosc fou immediat, gràcies a l’espectacularitat de la portada, l’ús de la tipografia i una acurada maqueta que donava molt d'espai als recursos gràfics. El dissenyador d’aquest model, directament importat dels EUA on havia viscut, fou el seu redactor en cap, Josep Escuder.  Aquest, apostà pels fotògrafs joves com Agustí Centelles, Antonio Goncer Rodríguez (Gonsanhi) i Joan Andreu Puig Farran. La diversitat de temes d'actualitat que van ser objecte fotogràfic en aquells temps frenètics són pràcticament inabastables. Però l’actualitat de l’època posa en evidència una clara evolució cap als fets polítics com a principal reclam. La major presència d'imatges als diaris i revistes va anar acompanyada d'un creixent pes ideològic que es radicalitzà progressivament d’acord amb el context.

A La Vanguardia, el mitjà de més difusió de la premsa catalana, Puig Farran començarà a publicar fotografies a partir de l’any 1932. La campanya de l’Estatut del 1932, la manifestació antifeixista del 29 d’abril de 1934, els Fets d’Octubre de 1934 o l’arribada de Companys el març de 1936 son només alguns dels esdeveniments decisius que van ser objecte de reportatges fotogràfics seus durant aquesta etapa. En aquest diari també es dedica al fotoperiodisme esportiu, cobrint els partits de futbol al camp de Les Corts (15 de febrer de 1934, pàgina 4), els campionats d’esquí a La Molina (21 de febrer de 1934, pàgina 2), entre molts d’altres esdeveniments.

En esclatar la Guerra Civil fou dels primers reporters gràfics barcelonins a desplaçar-se al front d’Aragó. El 4 d’agost de 1936 publica a L’Instant unes fotografies amb el següent peu: “Conquesta d’Osca. Les bateries del capità Medrano disparant sobre Siétamo.” Uns dies desprès el trobem cobrint el desembarcament republicà a Mallorca. Les seves fotografies es van publicar a Última Hora el 22 de agost de 1936 i a La Vanguardia el dia següent.

L’agost de 1936 sol·licita el seu ingrés a l’Agrupació Professional de Periodistes (UGT) declarant que viu al carrer Casp, 160 i que treballa al diari La Humanitat en la secció de reporter gràfic amb un sou de “preu fet”. Al gener de 1938 es nomenat vocal de la Junta Directiva de la secció de Repòrters Gràfics de la mateixa Agrupació. 

Les necessitats de la demanda creixent d’imatges i la disponibilitat de material marcaren profundament el dia a dia de la feina dels fotoperiodistes en temps de guerra, un moment especialment prolífic en la carrera de Puig Farran. De fet, durant aquells anys es va convertir en un dels fotògrafs més importants del diari La Vanguardia, fins al punt que moltes fotografies anaven amb el peu: “Fotos Puig Farrán exclusivas para La Vanguardia”. Segons la documentació que hem pogut localitzar el seu germà Alfons, també fotògraf, l’ajuda en aquesta etapa.

Durant la Guerra Civil la imatge, fotogràfica i cinematogràfica, es convertí en arma propagandística de primer ordre. A més de proporcionar fotografies als mitjans, ben aviat els fotoperiodistes barcelonins van adaptar la feina a necessitats propagandístiques, punt d’inflexió en la seva carrera professional que té com a tret de sortida una data concreta, el 3 d’octubre de 1936. Amb la creació del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya dirigit per Jaume Miravitlles

Així doncs, la fotografia fou protagonista en llibres, cartells, postals, exposicions, revistes pròpies del Comissariat com Nova Ibèria o la publicació gràfica Visions de Guerra i Rereguarda i, ja a partir del setembre de 1937, del Comunicat de Premsa diari. De vegades les imatges eren les mateixes que les dels mitjans; en altres ocasions se’ls feien encàrrecs concrets i molt sovint no se’n citava l’autor. 

La pròpia estructura del Comissariat comptava amb un Departament fotogràfic on s’incloïa una secció de repòrters gràfics i una de laboratori i còpies. La manca d’arxiu de l’organisme i el fet que el personal no fos funcionari de la Generalitat, sinó que es podia contractar segons les necessitats específiques, en dificulta enormement establir la vinculació de cada fotògraf. 

Pel que fa als fotògrafs barcelonins, ha quedat constància de la col·laboració de Josep Brangulí, Gabriel Casas, Agustí Centelles i Miquel Agulló Padrós. La possibilitat de consultar les fotografies de l’arxiu de Joan Andreu Puig Farran i contrastar-ho amb les fotografies dels àlbums Leica del Comissariat de Propaganda, consultables a l’Arxiu Nacional de Catalunya, ens permet assegurar que Puig Farran va tenir un paper destacat com a fotògraf del Comissariat. 

En acabar el conflicte, fou internat en diversos camps de concentració, primer al sud de França, i de 1940 a 1943, a Miranda del Ebro. Segons l’historiador Josep Cruanyes: “el 1940 es va acollir el retorn dels expatriats i va ser internat a Miranda de Ebro, on va ser condemnat a mort.” Finalment va aconseguir la llibertat gràcies a les gestions realitzades pel seu cunyat Manuel Cases Lamolla, que era comandant d’aviació franquista. L’any 1945 tornar a Barcelona i dos més anys més tard es va casar amb Samara Vicente .

Com va passar amb tants altres fotògrafs que es negaren a combregar amb el règim,  Puig Farran va acabar dedicant-se a la fotografia industrial i publicitària. D’aquells anys de la postguerra, els records que té la família parlen de pèrdua de la il·lusió, d’un silenci respecte al passat i d’un gran ressentiment pel tema polític. 

Malgrat tot, Puig Farran va seguir treballant fins que el cos va dir prou. El 1952 dóna un nou rumb a la seva carrera professional i fa societat amb el fotògraf Antoni Campañà Bandrana: “Postales Color CYP”. Plegats enceten la primera col·lecció de postals en color de tot l’Estat, de la qual derivaria l’edició de més de 14 llibres turístics.

Un cop jubilat es va dedicar a la seva gran passió, les flors. Segons recorda la família, es passava hores i hores cuidant el jardí de casa seva, a Sant  Vicenç de Montalt.

Morí el 22 de febrer de 1982, als 77 anys.

Pablo González Morandi. Observatori de la Vida Quotidiana

LLEGIR MÉS ARTICLES

Anterior
Següent