Fotografia a Catalunya
Menú
×

Bloc

28.09.2017

Amatents amb els llegats

Montse Frisach
<p><em>Aixafem el feixisme</em>. 1930. Pere Catal&agrave; Pic&nbsp;<em>&copy;</em>&nbsp;Rafael Dalmau editor</p>

Aixafem el feixisme. 1930. Pere Català Pic © Rafael Dalmau editor

Més que una gerra d'aigua freda, la venda de l'arxiu d'Agustí Centelles al ministeri de Cultura per part dels fills del fotògraf Sergi i Octavi l'any 2009, va provocar una ferida que encara ara no s'ha tancat. Una ferida que va esdevenir encara més dolorosa quan es va confirmar que el llegat d'un dels fotoperiodistes més emblemàtics de l'època de la Guerra Civil aniria a parar precisament al símbol de l'espoli documental franquista, a l'Arxiu de Salamanca, reconvertit en Centre Documental de la Memòria Històrica. Semblava una broma de mal gust. En els articles als mitjans de comunicació que es van publicar profusament aquells dies sobre aquella polèmica i inesperada venda hi apareixien sovint les expressions provocació, deslleialtat, sensació de fracàs, avarícia, joc brut... Els responsables del departament de Cultura, liderats per l'aleshores conseller Joan Manuel Tresserras, havien negociat també la compra de l'arxiu i es van quedar literalment amb un pam de nas quan el ministeri, per darrere, va finalment oferir més diners i més promeses de difusió als fills de Centelles.

Sense títol. Pere Català Pic © Rafael Dalmau editor.

Convertit en serial i escàndol periodístic fortament polititzat, el cas Centelles va tenir un repunt l'estiu del 2011, ja en època del conseller Ferran Mascarell, quan es va anunciar que s'estudiaria des de la comissió bilateral Estat-Generalitat un possible traspàs de l'arxiu o si més no d'una part a la Generalitat. Pocs dies després, Octavi Centelles escrivia una carta al conseller en que deixava ben clar que la voluntat dels hereus era que el llegat del seu pare s'havia de quedar “només” a Salamanca. I així ha estat, encara que el 2010 els germans Centelles es van vendre 145 fotografies del seu pare al col·leccionista i mecenes Antoni Vila Casas, que l'empresari va cedir a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Va ser com col·locar una tireta a la ferida.

L'afer Centelles és un cas desafortunat provocat per una barreja de mala fe, segurament cobdícia i un encadenat de responsabilitats fallides. Però si alguna cosa bona va aportar el cas és que va obrir un debat seriós sobre com s'havien de gestionar, repartir i/o conservar els llegats fotogràfics a Catalunya. Va ser un crit d'alerta que instava les administracions públiques a ser més curoses i vigilants sobre aquest tema. 

És cert que poca cosa es pot fer quan la voluntat dels hereus de qualsevol llegat patrimonial és tan ferma. La llei els ampara i tant se val si una majoria pensa que s'han equivocat o que actuen per ignorància, despit, ràbia, cobdícia o simplement negligència. El món dels traspassos patrimonials està ple de casos Centelles. I és que els hereus dels artistes no tenen perquè connectar amb l'esperit dels creador, sobretot quan aquests no han deixat per escrit les seves voluntats. No obstant això, l'administració pública té el deure de vetllar per la conservació i difusió dels grans llegats patrimonials, perquè en definitiva els que en surten perjudicats en última instància d'una mala o inexistent política en aquest camp és el mateix prestigi dels artistes i la ciutadania.

El cas Centelles, doncs, va actuar com a catalitzador per accelerar la recerca de solucions en la conservació del patrimoni fotogràfic, un problema del qual el sector de la fotografia ja estava força preocupat. La presa de consciència de tots els implicats directament en el problema de que calia arramangar-se per trobar una solució consensuada -fotògrafs i hereus, tècnics en les institucions, arxius i museus, comissaris i experts- va augmentar.

[Fototècnica publicitària P. Català]. 1930. Pere Català Pic © Rafael Dalmau editor.

D'entrada, en els últims anys les bones notícies sobre dipòsits, cessions o donacions per part de grans fotògrafs i els seus hereus a institucions públiques han augmentat de manera significativa a Catalunya. Només donarem alguns exemples. El 2011 la família de Joaquim Gomis va donar l'arxiu del fotògraf a la Fundació Miró de Barcelona, museu del qual Gomis va ser el primer president. Poc abans el Macba havia rebut el dipòsit de l'arxiu de Xavier Miserachs, mentre que el de l'Oriol Maspons passava al MNAC, en dipòsit, per voluntat del mateix fotògraf ja que no volia “que acabessin als Encants”. Recentment, a més, el museu de Montjuïc va comprar, gràcies al finançament de la Fundació Nando i Elsa Peretti, un conjunt de 200 fotografies de Maspons (que va morir el 2013) seleccionades del mateix arxiu dipositat al centre.

Tant l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) com l'Arxiu Fotogràtic de Barcelona reben de manera regular donacions dels mateixos fotògrafs i dels seus hereus. Els acords entre fotògrafs i/o hereus i arxius i museus han augmentat de manera significativa.

Un dels més espectaculars d'aquests acords, per la seva dimensió i diversitat és el que ha tingut lloc recentment entre la família del fotògraf avantguardista Pere Català Pic (pare de Francesc Català-Roca) i el seu fill Pere Català Roca i el departament de Cultura de la Generalitat per a que l'arxiu dels dos fotògrafs ingressi a l'ANC en règim de cessió en comodat. L'arxiu, constituït per 15.000 imatges entre positius i negatius, 15.000 documents textuals i uns 15.000 llibres, estava en un pis del carrer del Pi de Barcelona, en unes condicions que no eren les més aptes per a un fons d'aquestes característiques. La família, que feia temps que buscava una solució per preservar tot aquest immens llegat, no demana cap benefici econòmic de l'acord ja que la seva voluntat és que estigui a disposició de la societat. En canvi, els drets d'explotació de les imatges se les reserva la família. L'arxiu haurà d'estar descrit i digitalitzat en deu anys.

Aquest tipus d'acords són beneficiosos per les dues parts implicades. D'una banda, alliberen les famílies de fer-se càrrec del manteniment dels fons, la majoria de les vegades inassumible per part dels hereus, i de l'altra, les famílies assumeixen el control dels drets de les imatges i en poden treure benefici econòmic, cosa evidentment legítima. I el millor, es facilita que els arxius estiguin disponibles per als experts i estudiosos, així com la difusió per al públic general a través de llibres, catàlegs i exposicions.

El Pla Nacional de Fotografia, que es va iniciar el 2015, a més de detectar fons no organitzats i no conservats d'acord amb els paràmetres habituals, té, entre les seves accions principals, “reconèixer i fomentar les donacions i dacions de fotografies i fons fotogràfics a Catalunya”. És a dir, que per primer cop, la problemàtica dels arxius fotogràfics compta amb un marc reglat i uns protocols establerts des de l'administració.

Sense títol. Pere Català Pic © Rafael Dalmau editor.

Els canvi d'actitud per part de totes les bandes advertit en els últims anys sobre la necessitat que els grans arxius fotogràfics no acabin als Encants, com deia Maspons, o simplement malmesos, és una molt bona notícia. Però les bones intencions, que les polítiques de difusió i conservació de la fotografia estiguin més o menys coordinades i una conscienciació cada cop més gran sobre el tema no són suficients. Ja poden haver deu mil plans de fotografia que si les institucions i arxius estan infradotats i no compten amb els recursos suficients per desenvolupar-los, esdevindran paper mullat. Aquesta és una vella aspiració del sector que veu com els passos en aquest àmbit són sempre de formiga.

 

Montse Frisach

LLEGIR MÉS ARTICLES

Anterior
Següent