Fotografia a Catalunya
Menú
×

Bloc

01.10.2018 — 18:19

El lent moviment d’aixecar-se i tornar

Laura Terré

Josep Maria Roset, fotògraf

En veure els fulls de contacte de Josep Maria Roset, vaig saber immediatament que em trobava davant d’un cas excepcional. Passat el primer impacte, em vaig fer la pregunta que sovint ens fem davant d’un conjunt coherent i interessant: qui ha seleccionat aquestes fotografies perquè totes siguin tan bones? No és tan senzill extreure una personalitat tan contundent bussejant pels negatius d’un arxiu. Darrerament estem acostumats a aquest tipus de rescat. Però, en la majoria de casos, el que emergeix al present és el material nostàlgic que ens sadolla la curiositat sobre el passat, la mera documentació de la història i els costums. Una mena de «descoberta» per a la qual Roset seria una mina, vist el contingut i l’extensió del seu arxiu, tan imbricat a més amb la seva ciutat i la seva comarca. Però no, el treball fotogràfic de Roset no és un arxiu local, és una «obra» en què cada imatge invoca un universal d’interès per a la història de la fotografia, que sabem que és la Història, en majúscula, de totes les coses que tenen a veure amb l’ésser humà modern. Roset ha tractat aquells temes crucials de la segona meitat del segle XX que van preocupar els bons fotògrafs i, per aquest motiu, se’l pot relacionar amb els principals moviments estilístics de la fotografia al nostre país. Encara no hem dit, però, que el criteri de selecció és de l’autor, que és ell mateix qui ha anat escollint les imatges que l’han de presentar en el seu primer llibre. Fet que ens permet recuperar no tan sols les seves fotografies sinó també la seva veu i la seva intenció. Encara caldria afegir un detall. Hi ha més fotos com aquestes o tot s’acaba amb aquests centenars d’obres mestres? La resposta és corprenedora, ja que ens trobem davant d’un dels llegats personals més vastos de la fotografia catalana. El llegat de Roset, que encara segueix actiu als seus 82 anys, té gairebé tres-cents cinquanta mil negatius.

És una estranya sensació tenir coneixement de l’extensió i la qualitat d’un arxiu com el de Josep Maria Roset després de molts anys d’investigació en el període. Aquell fotògraf guanyador del Trofeu Egara i del Negtor de l’any 1970 havia quedat reduït a les llistes d’autors de la concursística del moment, desaparegut a tots els efectes d’exposicions de recopilació o treballs panoràmics de la fotografia catalana. Però el seu arxiu revela avui la seva autèntica importància. Aquí hi ha el millor fotoperiodisme dels seixanta, a l’alçada dels grans com Paco Ontañón o Ramón Masats. Aquí també la fotografia íntima de l’humanisme que van practicar autors com Gabriel Cualladó o Ricard Terré. El retrat introspectiu dels personatges de la cultura, del teatre, a l’alçada dels millors retrats del primer Schommer, Juan Dolcet o Pomés. També els paisatges simbòlics i austers de Paco Gómez. La gràcia de la sàtira social que coneixem en l’obra de Maspons o de Colita. L’atreviment, la denúncia i la insolència en contra del sistema, travessant qualsevol circumstància, de la dictadura a la democràcia. Les escenes de carrer durant la Transició que crèiem esgotades en els arxius dels fotògrafs de plantilla de les revistes gràfiques del moment. Però també la potència metafòrica del surrealisme dels vuitanta. Després de conèixer el seu treball tenim la necessitat de posar ordre en els referents i les cronologies per situar de nou les fites de la fotografia catalana.

On era, aquest fotògraf? Per què no coneixem o anomenem els seus triomfs, que els va tenir? Roset va ser fotògraf durant gairebé dos anys de la tot just creada agència Europa Press (1959-1960), per a la qual va cobrir grans reportatges, un dels quals arribà fins a les pàgines de la revista Life. Va publicar portades magistrals a l’Arriba, va fer reportatges per a La Actualidad Española, va ser retratista de teatre, etc. Però avatars de la vida el van portar a quedar-se a Rubí, documentant la vida dels seus contemporanis i dels qui van passar per la vila. Roset ha demostrat un instint de reporter, una facilitat per apuntar l’interès dels temes, que pocs fotògrafs han tingut.

Explosió a Can Viloca, 1958, Josep Maria Roset

Els conjunts que presenta aquest llibre, un tastet de l’obra de Roset, es fonen sense dificultat en la personalitat del fotògraf. Les fotos de premsa per a l’agència Europa Press tenen un punt de vista molt personal, molt gràfic, uns primers plans valents, ben enquadrats, que demostren una habilitat no gaire freqüent en els fotògrafs de l’època. Aprofita elements de l’entorn per tal de simbolitzar aquells aspectes de la realitat que no es podrien expressar en un text. Roset, en gairebé dos anys, va demostrar ser un molt bon reporter. Però va haver de tallar dràsticament la seva carrera professional a causa de l’assetjament de la policia secreta franquista. I buscant la llibertat va acabar marxant al país veí. La França somniada. Si hagués estat més fàcil per a un immigrant espanyol dels anys seixanta, potser ara Roset seria un Koudelka, qui sap... El fill d’un cabrer, com un Miguel Hernández en poesia, gaudia d’un instint fotogràfic que s’expressava amb un estil directe, sense traves, fidel a la veritat i es mostrava lliure, tan lliure com als pobres els era permès.

En els retrats Roset deixa anar una malenconia estranya. Els seus models gairebé mai miren a càmera. Estan abstrets, refugiats en si mateixos, sense voler explicar el que els passa. La humanitat dels personatges sura per damunt dels clixés socials que els presenten en societat. A Roset li agraden les poses hieràtiques, rígides, de les estàtues, els espais decadents i sovint perillosos de les cases en runes, les golfes abandonades, i és per això que casa els seus models amb estàtues de guix, amb portes i finestres d’entre les quals sorgeixen els personatges com a herois anònims de carn i ossos. Tot i que no li calen escenografies complicades. De vegades es conforma amb primers plans durs i mínims per presentar tot el drama d’una vida. Com és el cas del criminal nazi Otto Skorzeny, al qual ni tant sols li tolera la mirada, per tal de mostrar les cicatrius que converteixen el retrat informatiu en el retrat policial que hagués calgut el dia de la seva detenció. Això sentia Roset, a qui veiem disparant la càmera en alguns casos com si disparés una arma, amb la punteria i el compromís d’un maqui de la muntanya.

Quan Roset torna al seu poble posa el seu talent observador al servei de la gent i dels esdeveniments del dia a dia. Però, quin dia a dia més mogut! Que estrany sembla tot en la quotidianitat que ens mostra Roset... Quan ens presenta les fotografies parla només del que està passant a la foto, descriu els personatges i el que significaven en aquell moment, però a la imatge nosaltres no hi veiem això, sinó un món cru, a vegades cruel, absurd, ple de senyals. Xais penjats o apunyalats, una bola de pedra pendolant sobre un abisme, una parella perduda enmig del no-res, polítics tallant una cinta en una carretera de la fi del món... És el món estret, trist, ofegant d’aquells anys finals del franquisme i les primeres lluites al carrer dels anys de la Transició. Roset ha tingut la sensibilitat de retratar com a testimoni, perquè només li calia obrir el ulls i reservar un fotograma a la recambra per guardar vistes insòlites de la lluita obrera, de les assemblees polítiques. Inclús, alguns dels personatges encara són avui cares conegudes, però estan, igual que en els retrats, posats, en un rapte de malenconia. Ves per on, algun d’ells ara és alt càrrec de la política. Roset se’ls mira a tots amb la incredulitat del que ha observat molt, del que mira a fons, del que no ha canviat de vorera en tota la seva vida, i continua mirant les coses des de la mateixa posició que tindria un obrer llibertari.

Hi ha un espai en el treball de Roset que defuig el pessimisme, l’escepticisme, la fredor del document. És l’espai íntim al costat de la seva família, dels seus amics. Un entorn en el qual es permet burlar-se una mica de si mateix, escenificar, com va aprendre dels actors i les actrius que va sovintejar en la seva activitat de cronista de teatre. La tendresa, la cura amb què s’aproxima als petits, a la seva dona, fa palesa la seva saviesa sobre la vida. Com el rellotger de l’univers –amb la lent de l’objectiu ben encaixada a la conca de l’ull– s’aplica als sentiments, als drames de la vida, des del primer minut d’un nadó a qui encara no batega el cor, fins a la vellesa plena d’alegria d’una dona de la qual recorda el nom: Balbina. Tots els seus personatges han estat importants a la seva vida, o així ho sembla. Un apartat important són els joves, els adolescents, plens de curiositat i d’energia. La fotografia íntima de Roset és l’storyboard d’una pel·lícula que ens agradaria veure sobre nosaltres mateixos, a l’estil de la Nouvelle Vague, més que del Neorrealisme, sense imposar-nos els models forans allunyats i estereotipats d’aquella segona meitat del segle XX que ens va tocar viure d’una manera peculiar, arrencats de la terra i portats a la força a la fàbrica, arrencats de la llibertat de pensament i forçats a la ideologia de la mà alçada. L’obra de Roset representa el lent moviment d’aixecar-se i tornar.

Per això és tan urgent corregir aquest lapsus en les històries de la fotografia, que han obviat la presència d’un fotògraf tan particular, essencial per comprendre la importància de l’art de la fotografia catalana a escala universal. Servint-me de les paraules de Gabriel Querol, un altre dels grans oblidats de la nostra literatura fotogràfica, després de veure els contactes: «Em vaig poder adonar que en Roset hi havia la callada intensitat d’un cervell de primera classe, amb la seva visió particularíssima de veure les coses i la vida, i amb certa predisposició confidencial cap al que d’insòlit i expressiu ens podia donar això que hem anomenat món audiovisual.»1

 

Laura Terré

Historiadora de la fotografia i comissària d’exposicions

Text de Laura Terré publicat a Tal com jo ho he vist. Fotografies de Josep Maria Roset. Rubí, setembre 2014.

 


1 Gabriel Querol Anglada. «José Maria Roset. Premio Negtor 70 de Fotografía». A Imagen y Sonido, núm. 38, agost del 1971

Anterior