Fotografia a Catalunya
Menú
×

Bloc

28.12.2017

Fer confiança a la fotografia

Maria Palau
<p><strong>Joan Colom Altemir,</strong>&nbsp;&nbsp;<em>De la s&egrave;rie Districte 5&egrave;</em><em>. </em>Cap a 1960.</p>

Joan Colom Altemir,  De la sèrie Districte 5è. Cap a 1960.

Hem perdut a Joan Colom, un dels grans. D’aquí 25, 50 i amb tota probabilitat 100 anys, aquest serà el record que perdurarà del 2017. Tota la resta, o gairebé, del que ha succeït aquest any que s’acaba té força a veure amb ell i amb el seu llegat. Si avui la fotografia té més presència que mai en la nostra vida cultural és perquè Colom ens va ensenyar a pensar i a estimar el mitjà. El 2017 envia un missatge per al 2018 i per als que vindran: cal seguir persistint per a un reconeixement ple de la fotografia i els nostres autors.

 

El 2017 ha estat l’any de la mort de Joan Colom. En la balança d’aquest curs que deixem enrere, doncs, el primer que hi hem de posar són plors però alhora un sentiment d’infinita gratitud cap a aquest geni que el nostre país va ser capaç de generar en la negra nit del franquisme. Colom, aquell home baixet, de veu feble i d’entranyable timidesa i humilitat, ens ha deixat un llegat immens que per sí mateix explica què fa gran a un fotògraf i a qualsevol creador: la seva força per transmetre coneixements de generació en generació. Amb Colom, fotògrafs i amants de la fotografia hem incorporat en un espai privilegiat del nostre cervell i del nostre cor un pensament i un sentiment fotogràfics que ens ajuda a entendre i a estimar el món. L’enyorarem per sempre.

Però és que amb Colom també hem après que, a nivell institucional, quan es vol les coses es fan ben fetes. Allò de que no es pot ja no s’ho empassa ningú. Hem de persistir amb aquesta exigència: Colom ha de ser el far. El fotògraf que va fer humà el Raval ha mort com un autor conegut i reconegut, havent vist la gran exposició de la seva obra, el 2013, al museu canònic de l’art català de tots els temps, el MNAC, i amb el seu arxiu en un lloc segur, segur per a la seva conservació, estudi i difusió, en aquest mateix museu.

La salvaguarda dels arxius fotogràfics segueix sent el gran repte pendent. Quants es deuen estar florint en un garatge brut i humitós? De la vulnerabilitat d’aquest material ens en va donar una lliçó Joan Fontcuberta en una exposició a la galeria Àngels Barcelona, que s’ocupava justament del procés degeneratiu de la imatge en uns temps en què la pèrdua de la seva materialitat ens allunya del problema. Però el problema hi és. I quan es desencallen operacions tan meravelloses com la del fons de Pere Català Pic i del seu fill Pere Català Roca, 15.000 imatges que han anat a parar a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), tots respirem més tranquils.    

És clar que el mag Fontcuberta converteix en art qualsevol vestigi creatiu, però a ell li devem sobretot el pensament crític que la cultura més amable i de digestió ràpida i fàcil intenta anular en els nostres ulls. Fontcuberta sempre camina unes passes més endavant de tots. Hem viscut un any tens i intens en el qual la societat ha incorporat definitivament al seu vocabulari el concepte de les fake news. Menys els que tenen memòria de peix saben que Fontcuberta fa temps que ve avisant de l’amenaça de la postveritat. Justament aquest 2017 ha fet vint anys del seu mític projecte sobre l’astronauta soviètic fantasma Ivan Istoichnikov. I quina millor manera de celebrar-ho que endosant-nos un altre engany? Sí, sí, Fontcuberta ho ha tornat a fer, aquest cop amb un fals fotògraf valencià, Ximo Berenguer, fascinat per El Molino.

Ximo Berenguer ha resultat ser un alter ego d’un Fontcuberta visionari i incansable. Per a la lúcida historiadora de la fotografia Laura Terré, aquest muntatge també ha deixat en evidència el “circ de descobriment d’autors” que sobretot es disputa als mitjans de comunicació. La caça i captura de firmes desconegudes és llaminera per cridar l’atenció en un titular de sis columnes, tal i com també ho ha demostrat el cas de Milagros Caturla, a qui ja han batejat com la Vivian Maier de Barcelona.

Però la realitat, sempre més dura i silenciosa, és que hi ha moltes urgències en el teixit fotogràfic que no aconsegueixen ni la meitat d’impacte mediàtic, i aquí és on cal fer la reflexió. El Pla Nacional de Fotografia, aprovat el 2014, és el full de ruta per atendre-les. Hi ha molt per fer i el sector sap que l’administració haurà de sentir el seu alè al clatell per tirar endavant iniciatives. No ajuda que l’Ajuntament presenti el futur projecte cultural per a un dels pavellons buits de la Fira i pràcticament ignori les necessitats de la fotografia. No deixa de ser frustrant recordar que el que un dia es va abordar com un museu amb entitat pròpia després passés a ser tractar com un centre i ara ja hagi degenerat en secció d’un altre museu (el MNAC).

El treball abnegat de la comunitat de professionals que s’estima la fotografia està fent avançar el pla (i ara i aquí que no ens sent ningú, reconeguem-ho: el sector de les arts plàstiques s’ho mira amb una certa enveja). Aquest 2017 hem vist, i de fet encara podem veure, alguns tresors de la Col·lecció Nacional de Fotografia. Des del 2015 s’han fet 881 adquisicions de 45 autors, per valor de 500.000 euros. Una exquisida selecció d’aquests fons regit per tan bon criteri, a cura de Marta Dahó, penja de les parets de l’Arts Santa Mònica. L’exposició Fotografies com a espai públic (fins al 21 de gener) és un signe positiu per defensar que tot és molt lent i dificultós però que no s’està fent res envà.

Que hi ha qui hi contribueix més que d’altres, també és veritat. L’any que s’acaba ha estat el de l’estrena de la nova seu de la Fundació Foto Colectania, que ha deixat el seu raconet amagat en un local sense història d’un bloc de pisos d’un carrer amb poc moviment del barri de Sant Gervasi per un espai amb memòria a peu de carrer del transitat barri del Born. Aquí hi han de passar moltes coses a partir d’ara que poden ajudar que en passin moltes altres. La millor seria estimular el col·leccionisme de fotografia, tan poc implantat al nostre context encara ara. Algunes aventures, com la de Barcelona Visions, han hagut de baixar les persianes justament per aquest mercat tan prim.

A Foto Colectania hem gaudit de grans exposicions aquest curs, començant per la inaugural, Total Records, sobre la relació creativa entre fotografia i vinil musical, que s’expandia al CCCB, i després amb un Weegee que ens va fer viatjar a l’escena del crim en el Nova York dels anys trenta i quaranta del segle passat. A la Fundació Mapfre, nivell: Peter Hujar i, sobretot, un Duane Michals imponent aliat amb l’escriptura. Aquesta institució que desplega la seva programació a la Casa Garriga i Nogués des de fa un parell de temporades ha fet més per la difusió de la fotografia, en especial la internacional, que museus molt més nostrats.

L’arribada de Carles Guerra a la direcció de la Fundació Tàpies ha comportat un gir important en els continguts, tot convertint la imatge en matèria d’exposicions i de debats sobre els seus usos i abusos. Al top de les millors propostes del 2017, hi tenen un lloc reservat Allan Sekula i, a dalt de tot, Susan Meiselas, l’atípica fotògrafa de l’agència Magnum a la qual els museus mai havien fet cas. En bona part Guerra està continuant a la Tàpies l’interessant treball que va gestar a La Virreina en l’efímera estada en la seva direcció. La Virreina continua sent Centre de la Imatge, però definitivament ha deixat de cenyir-se en el mitjà fotogràfic. 

La pionera Joana Biarnés ha entrat al Palau Robert, antic escenari d’algunes de les seves fotografies de moda; Ramon Masats ha tornat a Barcelona, on no exposava des del 2002 (el rescat li devem a la galerista Ana Mas, que en el seu espai de l’Hospitalet s’ha agafat molt seriosament la fotografia i els nostres autors); Colita ha rebut un sincer i divertit homenatge dels seus amics al FAD; Martha Rosler ha passejat el seu talent per la galeria Àngels Barcelona… Però a més de Colom també hem perdut a Ignasi Marroyo i a Josep Aznar. Llums i ombres fotogràfiques d’un 2017 a punt de tancar que envia un missatge per al 2018: fem confiança a la fotografia.   

 

LLEGIR MÉS ARTICLES

 

 

Anterior
Següent